Es Pont d’Inca és el més jove dels nuclis històrics de Marratxí, però també aquell que més ràpidament va créixer. La seva història no es pot desvincular de la seva ubicació estratègica, entorn a la carretera d’Inca i en el límit amb Palma.
Les referències documentals més remotes a l’existència del Pont d’Inca són d’època medieval. Així, es té constància d’un contracte per a la reparació del Pont d’Inca l’any 1465, la qual cosa indica que ja existia amb anterioritat. Més endavant, al segle XVII, se sap que el Pont d’Inca era un dels llocs de la perifèria de la Ciutat on es duien a terme execucions.
Ara bé, en aquests casos, quan es parlava de Pont d’Inca, es feia referència únicament a això, a un pont sobre el torrent Gros al camí que anava de Palma a Inca. A més, la referència dins el topònim a la capital del Raiguer indica que fou encunyat per aquells que, des de Palma, feien el camí cap a Inca. Per tant, el nom d’Es Pont d’Inca prové del referit viaducte, tot i que existeix una altra possible explicació: que a aquestes terres vivia un home nascut a Inca i de llinatge Pont.
En qualsevol cas, a partir de la segona meitat del segle XIX a la zona començà a haver-hi més que un pont, ja que al voltant de la carretera es van establir diferents hostals, els clients dels quals eren els pagesos i viatgers que anaven i tornaven de Palma així com gent que hi venia expressament. Els hostals es caracteritzaven per les seves porxades amb forma d’arc, molts dels quals encara es poden identificar en alguns edificis de l’avinguda d’Antoni Maura.
La forma més comuna de desplaçar-se era a peu i fins a la demolició de les murades, el 1902, les portes es tancaven a la nit i no s’obrien fins al dia següent, de forma que era habitual passar la nit als hostals i partir a primera hora del matí. Entre el Pont d’Inca i Palma també havia hostals, però molts s’estimaven més aturar a Marratxí perquè, com vàrem veure en parlar del tren, el vi era més barat i de major qualitat. A més, a l’entorn dels hostals, sobretot a la nit, a l’oferta d’alcohol s’hi afegien el joc i la prostitució. En contraposició, a la mateixa zona es construïren segones residències de famílies burgeses i s’establirien escoles privades com Santa Teresa o La Salle.
L’arribada del tren, a més d’impulsar el ja destacat sector hostaler, propicià l’apertura de fàbriques a l’entorn de l’estació i la via. La indústria pontdinquera es va caracteritzar per una gran diversitat tipològica, tot i predominar les destil·leries d’alcohol. D’entre totes les empreses cal destacar-ne dues: Harinera Balear i Industrias Agrícolas de Mallorca. La primera, situada entre el camí de Sa Cabana i el carrer de la Farinera, produïa farines, però, tot i viure un gran èxit, va tancar arran de la crisi de la fil·loxera de 1895 i l’edifici –que arribà a ser el més alt de Mallorca– fou esbucat al 1915. Avui encara se’n conserva la xemeneia. La segona, popularment coneguda com Sa Garrovera, data de 1930 i a partir de garroves fabricava pinsos, alcohols, farines i productes tèxtils.
A finals del segle XIX el Pont d’Inca ja superava els 400 habitants. Amb tot, a una època a la qual la influència de la Església era destacada, no tenia temple i els seus habitants s’havien de desplaçar al Pla de na Tesa. Per aquesta raó, el 1890 va començar la construcció de la parròquia de Sant Alonso Rodríguez segons el projecte de l’arquitecte Gaspar Bennàssar. L’església, també dedicada a Ramon Llull i Santa Caterina Tomàs, no fou acabada fins 1904 perquè les obres es finançaven a partir de donacions. Per a la seva construcció el Bisbat i l’Ajuntament havien comprat una parcel·la de la possessió de Cals Enagistes. La part central fou ocupada per la parròquia i la plaça mentre que les terres adjacents foren urbanitzades i es corresponen amb el nucli històric d’Es Pont d’Inca, delimitat per l’aeròdrom de Son Bonet, l’avinguda d’Antoni Maura i el camí de Sant Llàtzer.
Amb posterioritat, la localitat ha estat escenari d’episodis històrics de rellevància, com per exemple durant la Guerra Civil, i ha continuat creixent urbanísticament i en població. Els més de 18.000 habitants que sumen avui el Pont d’Inca, Sa Cabana i les urbanitzacions adjacents representen més de la meitat dels habitants de Marratxí. Aquest creixement no ha estat continuat ni regular, sinó que s’ha donat amb major intensitat als darrers decennis a causa de l’oferta residencial, la connexió amb l’eix Palma-Inca-Alcúdia i la ubicació propera a Palma, però fora d’ella. Són pràcticament les mateixes raons que propiciaren, fa més de cent anys, que el pont esdevingués poble.
