CLUB BÀSQUET PLA DE NA TESA: 40 ANYS D’HISTÒRIA FORJATS CISTELLA A CISTELLA

407

D’una banda, Bartomeu Munar, Daniel Guirao, Jaume Gelabert, Hilari Grande i Benigno Sánchez. De l’altra, Javi Fernández, Tià Parets, Nacho Ayala, Pablo Giménez i Andreu Giménez. Són, respectivament, el primer i el darrer (fins ara) quintets titulars del primer equip del Club de Bàsquet Pla de na Tesa, una entitat que enguany compleix 40 anys, ja que Bartomeu Munar i Hilari Grande la varen fundar la temporada 1979-80. Ells dos, juntament amb l’actual president, Francisco García, han atès la revista per contar la intrahistòria d’aquestes quatre dècades.

Malgrat que 40 anys són molts, el club (que en un principi nomia Unión Deportiva Pla de na Tesa, igual que el club de futbol), només ha tengut tres presidents: els referits Hilari Grande (de 1979 a 1983), Bartomeu Munar (de 1983 fins al 2007), i des de llavors Fran García.

“Devers l’any 1974, ja vaig començar a muntar i a jugar partits amistosos, però sense estar federats. Jugàvem amb gent del Club Gaudium a la plaça de l’Església, on hi havia dues cistelles, però la pista no estava marcada i era un simple paviment, sovint amb bassiots. Els primers temps havíem de retirar sovint els cotxes que hi estaven estacionats per poder jugar. Jugàvem sempre els diumenges a les 12 del migdia, i en sortir de missa molts de padrins es quedaven a veure els partits. Jo venia de La Salle, on hi havia molta tradició de bàsquet, i tot d’una vaig fer venir a jugar amb nosaltres en Tomeu, que procedia del Sant Josep Obrer”, comença relatant Grande.

“Si recordes, Hilari -entra en conversa Munar- tu vares ser, de fet, el primer president, perquè una vegada federats, a partir de la temporada 1979-80, la Federació necessitava algú que firmàs les actes, i aquest vares ser tu…”. “Jo també record que el segon any ja vàrem competir en el que avui seria la primera autonòmica. Un dia vàrem anar a jugar a Eivissa, amb cinc jugadors justos, i vàrem perdre per un: 52-51”, rememora Grande.

La primera etapa del club va ser de tot menys fàcil. Precarietat i il·lusió són paraules que servirien per definir aquells inicis. “A la pista de la plaça de l’Església en un principi no hi havia llum, vàrem contactar amb Gesa i ens vas instal·lar dos pals d’electricitat a punta i punta; tampoc no hi havia vestidors, i els equips rivals se n’havien de tornar a ca seva a dutxar-se després dels partits. Aquest fet ens va costar algun advertiment per part dels àrbitres, que amenaçaven de multar-nos”, relata Grande. “Per altra part, no teníem indumentària per entrenar -conta Munar-, sinó que tothom anava vestit a la seva manera. Semblàvem l’exèrcit de Pancho Villa”.

El primer xandall va arribar gràcies a una gestió d’Hilari Grande per aconseguir tenir uniformitat en  aquesta peça tan necessària per a la pràctica esportiva. Així, tots els jugadors duien la inscripció Recambios Cardona-Amortiguadores Monroe.

Trasllat a la pista del col·legi Janer Manila

L’any 1983, el club va viure un doble canvi. D’una banda, Grande va deixar la presidència per cedir-la a Munar, mentre que ell va quedar com a vicepresident. D’altra banda, l’Ajuntament va permetre que el club pogués entrenar i jugar a la pista del col·legi públic Janer Manila. “Ja era un pas endavant, però també és cert que no hi havia cistelles, que vaig haver d’encarregar directament amb el ferrer, al qual li vaig haver de passar les mides exactes”, explica Munar.

En aquell moment, el que només era un sol equip es va multiplicar i se’n varen anar formant de nous, fins i tot, a mitjan anys vuitanta, el primer equip femení del club. En aquest sentit, Grande afirma que “en honor a la veritat, hem de dir que hi va haver reticències fins i tot dels pares de les nines, que creien que elles no havien de fer esport, sinó altre tipus d’activitat”. El cas, però, és que el club anava creixent.

Un altre punt d’inflexió va arribar amb el major compromís del pares a acompanyar els jugadors en els desplaçament. “Els primers anys, ens les havíem d’enginyar com podíem per dur tot l’equip fins a tal o qual banda”, coincideixen Munar i Grande. Important també va ser la creació de l’escoleta en el club, la segona meitat dels vuitanta. “Volíem tenir una bona base de jugadors, que s’anassin formant i pujant de categoria. Aquesta era la nostra filosofia”, expliquen tots dos. “Jo record haver anat al Blanquerna a parlar amb els nins per reclutar jugadors”, diu Munar. En aquesta tasca formativa, va destacar la figura de Guillem Massot.

La construcció de la pista exterior i del pavelló, fites per al club

El club vivia un ascens imparable socialment i esportivament, de manera que les instal·lacions del Janer Manila, igual que abans havia passat amb la plaça de l’Església, es feien petites. Així les coses, els dirigents del club varen saber pressionar (o convèncer) l’Ajuntament, amb el batle Martí Serra al capdavant, de la necessitat de la construcció d’una nova pista. I, efectivament, el consistori va construir, a principis dels noranta, dues pistes exteriors a prop d’on es faria anys més tard el pavelló, a Sa Tanca. Aquell fet va multiplicar notablement les facilitats dels distints equips del club per entrenar i per competir. “Hem de pensar que vàrem arribar a tenir una vintena d’equips. Després de fer feina els matins, jo de vegades començava a entrenar a les quatre o quatre i mitja i fins a les onze no arribava a casa”, fa memòria Munar.

I ja el súmmum per al club va ser la inauguració, ben bé al costat de les dues pistes exteriors, del nou pavelló, per a ús exclusiu. Aquesta fita va arribar el desembre de l’any 2000. “El fet de tenir pavelló per als nostres equips va fer que ens convertíssim en l’enveja de tots els clubs de bàsquet de l’illa”, diu Munar.

Amb moltes fites aconseguides i després de tota una vida dedicada a la promoció del bàsquet a Pla de na Tesa, el 2007 el tàndem Munar-Grande va decidir fer una passa enrere i cedir el relleu al capdavant del club, relleu que varen agafar Francisco García, que havia també havia jugat al bàsquet i era membre de la Junta, i Jaume Illana.

Sota el seu mandat, l’any 2014, el primer equip del club va aconseguir l’ascens a la categoria LEB Plata. Molt més recentment, la temporada 2018-2019, el Club Bàsquet Pla de na Tesa es va fer amb el campionat a la màxima categoria balear, en derrotar l’equip menorquí d’Es Castell, a Eivissa. Posteriorment, com a campió de les Illes Balears, l’equip va disputar la fase d’ascens a la lliga EBA, però es va quedar a les portes en perdre contra el representant de l’Aragó.

Però més enllà dels èxits esportius (que han existit), des de la Presidència del club es considera com a tant o més important “la formació en valors que hem donat als nins i nines del club. Hem de pensar que, en alguns casos, un pot començar a jugar en el club amb tres anys i se’n retira amb la trentena ja feta. Al llarg de tot el temps amb nosaltres, practicant bàsquet, aquesta persona haurà fets seus valors com el companyerisme, el respecte als companys, als adversaris i als àrbitres. I, per si fos poc, haurà estat allunyat de tots els perills que té ben a prop a dia d’avui la nostra joventut, i parl (no fa falta dir-ho) de drogues, alcohol, etc.”.

A dia d’avui, el club treballa per acabar de configurar els distints equips del club que competiran la temporada 2019-20: seran uns 14 o 15, per a un total de 150 jugadors (200 persones si hi afegim els tècnics i altre personal de l’entitat). “Els nostres millors jugadors solen acabar a les files d’altres clubs amb més possibilitats que nosaltres, però el que ningú no ens treu és que, a més de formar jugadors, formam persones”.

Aquest mateix estiu, el club ha organitzat per primera vegada un clínic, amb la participació d’uns 50 jugadors i que va tenir com a convidats estrella els exentrenadors del FC Barcelona, Xavi Pascual i Sito Alonso.

“Per a un club com el nostre, el fet de complir 40 anys és un orgull. De fet, hem de dir que no hi ha gaires clubs de bàsquet amb una trajectòria tan llarga: l’Hispania, el Sóller i no sé si algun més. Per tant, entenc que també per a Marratxí és important tenir un club com el nostre, que ha format tant de nins i nines no només del municipi sinó també de Palma, perquè vull recordar que històricament nosaltres hem tengut molts de jugadors provinents de Son Ferriol. Modestament, consider que avui el Club Bàsquet Pla de na Tesa és una referència clara en el bàsquet de Mallorca”, relata l’actual president, Fran García, que a finals d’any es presentarà a la reelecció.

D’altra banda, García expressa la seva “satisfacció” pel fet que, finalment, serà una realitat la cobertura com també ho serà la cobertura de la pista més propera al pavelló. “Finalment, serà una feliç realitat per a nosaltres”.

DESPIECE

EL CLUB, EN EL LLIBRE GUINNESS DELS RÈCORDS

Els dies 26 i 27 de juny de 1993, el club va batre un rècord mundial amb la celebració del partit de bàsquet més llarg de la història mai celebrat fins llavors. Sota el mandat de Munar i Grande, i amb la promoció de dos joves apassionats del bàsquet (Guillem Massot i Àngel Molinero), la pista del Janer Manila va ser escenari d’aquest partit històric, amb una durada de 26 hores i 12 minuts i 41 segons. Va ser entre dos equips de 12 jugadors (Pla de na Tesa Syp i Pla de na Tesa Autoescola Kalet), entre els quals n’hi havia algun de molt destacat del bàsquet mallorquí. Com és obvi, no varen faltar ni ambulàncies ni metges per atendre qualsevol eventualitat. El resultat va ser 2677-2516. La gesta va entrar en el Llibre Guinness dels Rècords.

Anys més tard, el 2004, es va celebrar un altre partit d’aquestes característiques, també el mes de juny, amb més de 30 hores de partit ininterromput, però en aquella ocasió no va servir per entrar al Guinness.