La torre que observam a la fotografia forma part d’un antic molí de vent fariner, conegut popularment com el Molí de Ca’n Pere Antoni. Així mateix, molt proper a aquest, trobem també el Molí des Forn, al carrer Jaume Balmés número 7 i 9, i el Molí de Ca’n Marçal des Pebre, situat al carrer Albert Castell, número 17. En total, a tot Marratxí, es troben inventariats vuit molins de vent fariners. Aquesta tipologia de molins que trobem a la part alta de Pòrtol es coneixen com a molins de torre estreta, els quals foren introduïts a Balears al llarg del segle XIX. Tot i això, a Espanya semblen datar de principis del segle XVI. La indústria molinera va viure el seu màxim esplendor a l’edat mitjana, continuant fins als segles XVIII i XIX.
La funció principal, com bé ens indica la mateixa paraula molí, que prové de llatí molinum i va lligada al concepte de moldre, era la molta, en aquest cas concret, del gra, per convertir-lo en farina i finalment en pa. Així mateix, en altres indrets aquests tipus de molins també eren utilitzats per a la molta de la sal. Generalment, s’instal·laven en aquells indrets que no disposaven de prou aigua per posar en funcionament un molí hidràulic, aquell mogut per la força de l’aigua. Eren una peça clau en societats agràries basades en un sistema de subsistència. Amb el temps, però, l’aparició i consolidació de les farineres, entre finals del segle XIX i el XX, provocà un abandonament gradual dels molins de vent fariners.
En general, la torre del molí no arrenca de terra sinó que està damunt una base quadrangular o, com en aquest cas, circular, anomenada cintell. El cintell podia emprar-se per fer que el molí quedàs a més altura i així rebés més directament els corrents de vent, com a magatzem per guardar els sacs de blat o farina o com habitatge dels moliners, depenent de la seva mida.
Aquest element sembla que és exclusiu dels molins de les Balears. Pel que fa a la torre, el més comú és que tengui forma cilíndrica, que és la forma òptima d’enfrontar-se a fortes ventades. És freqüent que el molí tengui dues portes d’accés, com podem observar en aquest cas. Es deu a raons de seguretat, ja que quan el molí estava en funcionament i era necessari sortir-ne o entrar-hi calia evitar acostar-se massa a les antenes. La història oral i la documentació escrita ens parlen de freqüents accidents. A l’interior, hi trobem una escala de caragol de pedra, la qual permetia accedir a la maquinària superior. A dalt hi trobaríem el capell –actualment desaparegut–, que és la teulada del molí i que va unit amb un eix a l’antenada, conjunt d’antenes que, mogudes per la força del vent, fan que la maquinària de l’interior es posi en funcionament mitjançant un treball en cadena. El primer pas per al seu funcionament era posar el gra dins una caixa de fusta que es diu tremuja, on queia per un conducte cap a l’ull de la mola. Les moles eren dues rodes de pedra de grans dimensions que estaven col·locades una damunt l’altre, i on enmig es triturava el gra.
