Fa 30 anys, quan anàvem al centre de salut, podíem trobar un practicant, una comare, una pediatra i dos metges. El model era atendre a demanda a la gent que hi anava, la feina comunitària que tanta importància té avui en dia no hi era. Amb els temps, el paper dels infermers i infermeres ha anat evolucionant i agafant força, guanyant més independència al costat de la figura dels metges, adquirint una consulta pròpia i duent a terme múltiples activitats com pot ser l’atenció domiciliària.
Amb el salt qualitatiu que ha adquirit la professió d’infermeria “vàrem poder establir la diferència que hi ha entre la mirada del metge i la mirada de la infermera” assegura Miquela Escalas, infermera del centre de salut Muntanya.
Abans els pacients que anaven al centre de salut s’emportaven a casa una recepta, i avui, se’ls ensenya com menjar, com fer cures, com reaccionar davant possibles contratemps, etc. Destaquen que tota l’atenció primària en general és molt important.
Els infermers i infermeres també escolten les problemàtiques socials i familiars que pateixen els pacients. Brígida Mora, infermera del centre de salut Martí Serra, afirma que “moltes vegades la gent ve amb l’excusa de mirar-se la tensió, i realment no venen per això, venen perquè es troben malament i volen xerrar amb la infermera, però dir això no queda bé”.
La soledat, el dol, la depressió… són temes que els pacients volen parlar amb les infermeres, per això duen a terme programes on poden anar i tractar tots aquests temes. Mora explica que “fan feina amb una atenció programada, el model que hi havia fins ara funcionava amb programes: de crònics, d’atenció domiciliària, dels infants i adolescents, violència de gènere, etc. I traiem conclusions segons els indicadors i la recopilació de dades”.
Avui dia, el programa més preocupant és el d’atenció domiciliària, ja que o hi va serveis socials o hi van els infermers o infermeres, són pacients crònics que els han d’anar a assistir cada setmana de manera programada. “Hi ha cures que són realment complicades, necessiten molta informació, tant els malalts com els familiars, ja que suposa una angoixa important”, explica Miquela Escalas.
La crisi de model, ara mateix, és que hi ha dues discrepàncies: el que necessita realment la població i els serveis que estan oferint els professionals. “Nosaltres donem a bast, però potser s’hauria de plantejar d’una altra manera, per veure com podem suplir les necessitats que realment té la nostra comunitat”, assegura Andrés Ebuale, resident d’infermeria familiar i comunitària.
Els infermers i infermeres tenen un model molt arrelat a la població, no és com l’hospitalari. “Si ara la necessitat és tractar la salut mental, la problemàtica social, nosaltres hem de canviar, no podem estar estàtics, per això el model necessita adaptar-se als canvis”, afegeix Mora. S’ha generat una desafecció, la gent no els estima ni confien amb ells. La crisi actual també engloba la mala accessibilitat que tenen els pacients fins als sanitaris, ara no poden contactar directament amb elles. També afegeixen que han perdut longitudinal, abans t’atenia el mateix metge i infermer/a tota la vida, avui dia, és més probable que quan tornis a la consulta t’atengui un professional diferent, que no coneixes, i això augmenta la desconfiança cap als sanitaris.
Els sanitaris creuen i esperen que estiguen anant cap a un nou model, però asseguren que encara queda molt de camí per arribar a un model nou. “Jo crec que això canviarà amb les especialitats, hi haurà persones que seran especialistes comunitaris”, explica Escalas.
“Realment s’ha vist que dona benefici l’especialització, perquè així es pot donar una atenció de millor qualitat”, afegeix Ebuale, que s’està especialitzant en atenció familiar comunitària. Insisteixen que la població necessita saber que pot triar tant un metge/metgessa com el seu infermer/infermera, així com la llarga llista de serveis que ofereixen. “És una pena que la gran part de la població desconegui tots els serveis que oferim, ja que es podrien beneficiar, un exemple és els programes que fem per deixar el tabac” explica Escalas. Coincideixen que la població jove és la que més desinformada està, perquè la gent gran, tot i que quasi tots els processos, avui dia, es fan a través de la tecnologia, són les persones que més els coneixen.
Creuen que en el model nou una de les coses que ha de canviar de manera urgent és l’accessibilitat, que el pacient pugui contactar de manera directa amb els sanitaris. I que dins del model, el pacient sigui el més important, cosa que ja hauria de ser així avui dia. És molt rellevant poder avaluar que és el que necessita la societat fent referència a temes globals com poden ser la soledat. “L’especialitat en la infermeria a més de donar-te una visió diferent, també et permet investigar de manera independent les necessitats que té la població”, explica Ebuale.
L’esperança està posada dins la professió amb els especialistes en comunitària, ja que estan molt ben formats i poden dur a terme un model humà, integral, fent feina d’una manera més holística. Coincideixen que la preocupació de les infermeres és saber com està el seu pacient.
