La Guerra Civil va ser el primer conflicte que va incorporar la guerra aèria, i Mallorca, per la seva posició estratègica, va esdevenir una peça clau. A Marratxí, que va ser diverses vegades bombardejat, s’hi varen construir prop d’un desena de refugis antiaeris.
El cop d’estat del 18 de juliol de 1936 contra la República va triomfar a Mallorca. En canvi, tot el litoral peninsular, des de el cap de Creus fins a l’estret de Gibraltar, va restar sota control republicà. Aquesta situació va resultar perjudicial per a la població, perquè varen quedar bloquejades les connexions i l’arribada de productes bàsics, però des del punt de vista estratègic l’illa va esdevenir una base d’operacions clau des d’on l’aviació rebel, principalment italiana i alemanya, podia atacar les ciutats de la costa. Molts dels avions que van bombardejar Barcelona o València van sortir del que llavors era l’aeroport de Mallorca: Son Bonet.
Per la seva part, l’aviació republicana va bombardejar Mallorca en una cinquantena d’ocasions durant l’estiu de 1936, repartint els atacs entre Palma i algunes poblacions de la Part Forana. Marratxí només va ser bombardejat una vegada en aquests mesos, concretament el 30 de juliol, quan varen caure diverses bombes a Son Bonet i al Pont d’Inca. Popularment, els projectils eren coneguts com “pots de tomàtiga”, perquè tenien forma de llauna i eren d’un color vermellós.
La majoria d’atacs aeris es van produir durant la segona meitat de 1937: 1 d’agost, 7 d’agost, 8 d’octubre i 7 de desembre. Un darrer bombardeig va tenir lloc el 31 de maig de 1938. L’objectiu dels avions solia ser l’aeròdrom de Son Bonet, però la precisió no sempre era perfecta i les bombes també van caure sobre Es Pont d’Inca, Es Pla de na Tesa i Pòrtol. En general, els danys van ser materials, i en aquest sentit cal destacar el bombardeig sobre l’estació de Marratxí, el desembre de 1937, que va destruir part de la via, raó per la qual alguns treballadors ferroviaris van ser acusats de conspiració. Només es té constància d’una víctima, Miquel Munar Salas, un soldat que va morir durant l’atac sobre Son Bonet del 7 d’agost de 1937.
A Marratxí, com a altres municipis, es va constituir un Comitè de Defensa Passiva. Estava presidit pel batle i format per dos militars, un metge, un farmacèutic, un mestre picapedrer i un secretari. Les seves funcions consistien a donar els senyals d’alarma (per als quals es van fer servir els campanars de les esglésies de Pòrtol i Es Pont d’Inca), organitzar els serveis de bombers i d’assistència mèdica i altres mesures destinades a la protecció de la població dels atacs aeris, a més de l’habilitació i construcció de refugis.
Inicialment, qualsevol soterrani va ser empleat com a refugi, però no tots reunien les condicions adequades. Per això, el 25 de febrer de 1937 el Comitè local va acordar “habilitar todos los sótanos existentes en el barrio Pont d’Inca, que son suficientes para la población, y en los demás barrios construir los necesarios mediante la prestación personal obligatoria de los vecinos”. Al Pont d’Inca s’havien obert refugis a l’estació de ràdio i a la caserna de la Guàrdia Civil, però no a la fàbrica de Sa Farinera, com varen demanar els empresaris locals, que varen manifestar en diverses ocasions la necessitat de construir refugis davant la concentració d’infraestructures estratègiques que podien ser objecte d’atac.
L’estiu de 1937 van començar les obres dels refugis municipals situats a les places de les esglésies d’Es Pont d’Inca, Es Pla de na Tesa i Pòrtol. Tots tres eren passadissos subterranis de 2,50 metres d’alçada per 1,80 metres d’ample, amb murs de formigó o de marès, i una profunditat d’entre 8 i 10 metres. La longitud del corredor era diferent a cada refugi, però sempre hi havia una obertura a cada extrem per tal d’evitar amuntegaments. La construcció va comportar problemes vinculats principalment al finançament, procedent de donacions i prestacions obligatòries de feina amb les quals molts de marratxiners no van estar d’acord. En tot moment, l’Ajuntament va sol·licitar ajudes a les autoritats provincials, però aquestes semblaven voler destinar els doblers només als refugis de Palma.
L’octubre d’aquell mateix any, la Inspecció Provincial de Primer Ensenyament va ordenar la construcció de refugis a tots els centres escolars ubicats en zona de risc i, en cas contrari, devien tancar-se. Arran d’aquesta disposició, també es varen construir búnquers particulars al col·legi de Santa Teresa d’es Pont d’Inca, al convent de les monges franciscanes de Pòrtol i al de les monges agustines d’Es Pla de na Tesa. Precisament, aquest darrer és un dels que a dia d’avui presenta millor estat de conservació.
Acabada la guerra, els refugis varen esdevenir fantàstics espais per al joc dels nins, però també un obstacle per als vianants i focus de brutícia. Per això, durant l’any 1940 es varen tapar les entrades, primer amb taulons de fusta i, més endavant, de forma definitiva cegant o cimentant els accessos. L’absència d’evidències i l’oblit imposat varen contribuir al fet que, en poc temps, desaparegués de la memòria col·lectiva que Marratxí havia estat el segon municipi, després de Palma, amb més refugis antiaeris.
Martín Rotger. Historiador.
