“La dictadura franquista (1939-1975) suposà l’anul·lació dels drets i les llibertats propis dels sistemes democràtics, entre ells les eleccions lliures, però no per això deixaren de convocar plebiscits i consultes populars per a l’elecció de càrrecs polítics. D’aquesta manera, entre el final de la Guerra Civil i la mort del general Franco es van convocar dos referèndums, dues eleccions generals de procuradors i prop d’una desena d’eleccions municipals. Naturalment, eren uns comicis sense cap garantia democràtica i controlats pel poder”.
Així comença la ponència titulada “Les eleccions municipals a Marratxí durant el franquisme (1948-1973)” que Martín Rotger, graduat en Història i veïnat de Ses Cases Noves, va presentar a les Jornades d’Estudis Locals de Marratxí de 2016. A més del resum detallat de cadascuna de les convocatòries electorals celebrades, l’autor parla del marc general que Espanya va viure en aquella etapa.
Rotger afirma que “les eleccions municipals durant tota aquesta etapa s’emmarquen en el procés de construcció de l’anomenat Nou Estat, és a dir, la consolidació i legitimació del franquisme (…) Les autoritats locals i provincials tenien assignada una funció de control, mentre que per a la presentació de candidatures s’exigien tota una sèrie de requisits a fi de garantir que només els més addictes al règim arribessin a l’Ajuntament”.
L’autor de la ponència continua fent el retrat polític de l’època, i assegura que “a mesura que el bàndol sublevat es feia amb el control de les ciutats i els pobles, els ajuntaments republicans eren substituïts per comissions gestores formades per falangistes, elements de la dreta local, militars i/o persones que havien donat suport al cop d’estat. (…) Les gestores van regir els ajuntaments al voltant d’una dècada. Concretament, en el cas de Marratxí, durant més de dotze anys”.
D’altra banda, Rotger fa una referència explícita al significat de la Llei de bases de règim local (1945). “Tenia per objectiu la normalització de les administracions locals segons els principis ideològics i jurídics del règim. Concebia els ajuntaments com a “corporaciones públicas de fines económico-administrativas” buits de qualsevol funció política. “Estaven presidits per un batle, nomenat pel ministeri de la Governació en el cas de les capitals de província i les localitats de més de 10.000 habitants i pel governador civil en la resta de municipis. La duració del seu mandat era indefinida i podia ser destituït en qualsevol moment”. Així, conclou Rotger, “durant el franquisme els batles no eren representants dels ciutadans, sinó delegats de l’estat al municipi”.
“En aquesta etapa -continua- les corporacions locals tingueren un funcionament molt presidencialista. El batle concentrava la pràctica totalitat dels poders (…), tots els nivells de l’administració quedaven sota el control de l’aparell franquista. Pel que fa als regidors, el seu nombre era proporcional a la població de la localitat. A Marratxí, com a tots els municipis que tenien 2.001 i 10.000 habitants, hi havia nou regidors. Eren elegits per terços segons el principi de democràcia orgànica al Fur dels Espanyols per a períodes de sis anys i renovats parcialment cada tres anys. Així, tres regidors pertanyien al terç de representació familiar, tres al terç de representació sindical i els altres tres al terç representatiu d’entitats econòmiques, culturals o professionals”.
Després de l’exposició inicial, Rotger repassa totes les eleccions celebrades a Marratxí durant la dictadura: les de 1948 (s’imposava el jurament dels regidors davant el batle i amb aquesta fórmula: “Juro servir fielmente a España, guardar lealtad al Jefe del Estado, defender y fomentar los intereses del Municipio, mantenir su competència y ajustar mi conducta a la dignidad del cargo”, del 1951, 1954, 1957, 1960, 1963, 1966, 1970 i 1973.
Ja en el capítol de conclusions, Martín Rotger assenyala que “hi ha alguns aspectes que la documentació oficial no reflecteix i altres fonts no recullen, però podem afirmar que els comicis a Marratxí van seguir la dinàmica general tant insular com estatal pel que fa al desenvolupament del procés i a la mobilització de l’electorat. No es van produir esdeveniments destacables que trencassin l’atonia característica d’aquestes eleccions, els habitants de Marratxí acudien a les urnes quan eren convocats per tal de complir amb una tasca pràcticament burocràtica i evitar possibles represàlies, tot i que cada vegada ho farien menys. Tampoc ens consta la manipulació dels resultats ni un alt grau d’intervencionisme per part de les instàncies superiors, la qual cosa vol dir que els regidors electes pel terç de caps de família tenien un cert suport popular. Ara bé, això no vol dir que puguem parlar de democràcia ni que no hi hagués un control del procés ni que no es pactàs el repartiment de regidories, sobretot als terços de representació sindical i representatiu d’entitats”.
Finalment, l’autor destaca com a “important” el factor territorial, “ja que s’ha de tenir en compte que, almenys en aquell moment, no parlam d’un poble sinó de quatre, cada un amb la seva particular idisioncràsia”.