Els humans sempre han necessitat de la protecció en els camins. En honor a Hermes –o Mercuri–, déu guardià d’aquests, ja foren alçats cúmuls de pedres, origen de la posterior herma, pilar de pedra que els grecs ubicaven en les cruïlles i que marcaven les fronteres i els límits de les propietats. Els romans també col·locaren pedres representant al déu Terminus, protector dels límits. Tot i que l’origen és incert, es creu que amb el procés de cristianització, totes aquestes representacions paganes foren substituïdes per creus. A l’Europa Occidental, durant la baixa edat mitjana, entre els segles XI i XV, era comú veure un bon nombre de creus a les entrades i sortides de les poblacions o en els camins. Inicialment aquestes no eren més que simples creus de ferro o de fusta. Es podrien considerar els primers monuments escultòrics cristians.
A la península Ibèrica, les primeres creus arriben al nord, concretament a Galícia, on es coneixen com a cruceiros, en el context de l’evangelització duita a terme per frares bretons i irlandesos introduïts a través del Camí de Sant Jaume. És a partir d’aquí que s’extenen cap a l’antiga corona catalanoaragonesa en els primers creuers associats amb el camí francés de peregrinació a Santiago de Compostel·la, durant el seu punt àlgid als segles XII i XIII. A Mallorca, ens arribaran des de Catalunya després de la conquesta de 1229.
Les creus de terme, malgrat el seu nom, no sempre indicaven on finalitzava una vila o ciutat, ja que tenien diverses funcions. A més de la funció indicativa, també eren emprades com a punts de benvinguda i comiat que, amb imatges com la de Crist i la Mare de Déu, intentaven instruir i fomentar la pietat dels viatgers, marcant la identitat cristiana del territori. A més, representaven el poder dels senyors de la terra, dels pobles o de les ciutats. És per això que amb les imatges religioses apareix l’escut del senyor o del municipi. També existeixen les creus commemoratives, per demostrar algún favor rebut; les creus de fossar, ubicades als cementiris, per simbolitzar la mort cristiana; les creus penitencials, en record del compliment d’una penitència, o les creus de calvari, ubicades a prop d’esglésies o capelles i que representen la mort de Crist.
En el cas de Mallorca tenien com a finalitat assenyalar els punts divisoris dels termes municipals, indicar el centre i les avingudes principals de les poblacions, conmemorar dates o servir com a elements protectors. Segons Néstor Carda, autor del llibre Les creus de terme de Mallorca, actualment existeixen a l’illa entre 170 i 180 creus de terme.
La creu de sant Marçal és l’única creu de terme del municipi. És d’estil historicista ja que data dels anys 30 del segle XX i substitueix una creu més antiga, la qual s’ubicava davant la rectoria, vora l’antic camí que passava per davant del portal de l’església. De creu llatina, representa a la seva cara nord la imatge de sant Marçal, a la cara sud l’escut de Marratxí, a la cara de Ponent l’escut del Bisbe Miralles i a la cara orientada al Llevant, l’escut de la família Crespí Bestard, qui en va subvencionar part. La creu que la corona és llatina, on s’hi representa un Crist crucificat i els símbols dels Evangelistes en els braços.
