Dani Rodríguez, veí de Marratxí des de fa gairebé tres anys, viu la seva edat daurada als 33 anys, una edat en la qual molts es retiren, però a aquest gallec, amb tres fills de 9 anys, 3 anys i una nadó de 18 mesos, li queda molta carrera per davant. Un exemple de la seva força interior és que fa dos anys va posposar durant dos mesos l’operació d’un trencament testicular que va sofrir al Nou Camp per a ajudar l’equip a evitar al descens. Una decisió arriscada perquè hi havia possibilitats de perdre el testicle, però com explica el futbolista, “amb tres fills ja tenia els deures fets”.
Com valores l’inici de temporada?
Molt bé, millor de l’esperat. Crec que l’inici és bo, l’equip està fent molt bé les coses.
Com viviu el retorn del públic als camps de futbol?
Imagina’t. Vivim una època que ens ho diuen fa uns anys i no ens ho creiem. La veritat que el futbol és especial pel públic, per la gent, per l’ambient que l’envolta. La veritat és que és un gran luxe que a poc a poc anem sortint de tot això i puguem gaudir de la nostra gent i que tots els estadis es puguin veure plens.
Què hi ha de la teva renovació? Et veus penjant les botes al Mallorca?
És una cosa que depèn del club. Estic demostrant que estic a un gran nivell i que vull seguir aquí i que m’agrada ser aquí. Ja depèn d’ells. Jo estic encantadíssim de continuar jugant aquí la resta dels anys que em quedin i tant de bo siguin moltíssims.
Què li ha aportat Luis García Plaza a aquest equip?
Ens transmet moltíssima il·lusió i moltíssimes ganes. És una persona molt exigent tant amb ell com amb l’equip. Es nota que l’equip és molt treballador i molt exigent. Crec que estem a un bon nivell i que encara podem continuar millorant.
Què vas sentir en debutar en primera divisió amb 31 anys, després d’una carrera molt llarga que et va portar per mitja Espanya jugant a l’Albacete, Racing de Santander, Racing de Ferrol, Conquense, Corunya B?
Sobretot és un record molt emotiu. Perquè en aquest camí ple de revolts és fàcil tirar la tovallola o donar-te per vençut. Em sento molt orgullosos del meu camí i del que he aconseguit, i sobretot per la meva família, pels meus fills, la meva dona, pels meus pares, per la meva germana, les persones que en els moments dolents sempre van ser aquí.
En el teu compte de twitter tens un tuit fixat des de fa dos anys que fa referència a la importància de no rendir-se i de continuar treballant per a aconseguir que els somnis es facin realitat. En el teu cas no sols vas arribar a l’elit del futbol sinó que a més estàs marcant gols i sent decisiu.
És una mica heavy quan mires al passat, però ara penses sóc aquí, marcant gols i sent important. És una mica una bogeria però em centro en el present. Estic en un gran moment personal i professional i quan estàs en aquest moment cal aprofitar-lo, continuar treballant i voler més i més per a continuar millorant.
Estàs en el teu millor moment professional?
Realment em trob molt ben física i tècnicament. Em trob en un moment genial i cal ser ambiciós i no conformar-se amb el que tens i aquesta és la clau de tot, seguir el mateix camí poquet a poquet.
On veus el sostre de la teva carrera?
No cal pensar en sostres. Quan jugava en segona B penses que el teu sostre és aquest i després el trenques. Així que cal viure el moment i continuar treballant i creixent i fer passes endavant.
Tens 33 anys i et trobes en un gran moment de forma. Penses que, a diferència de fa uns anys, actualment els futbolistes poden allargar la seva carrera més enllà dels 35 anys, com demostren els exemples de Cristiano Ronaldo, Sergio Ramos o Messi?
Per descomptat, crec que és una tendència que tots els futbolistes allarguen la seva carrera perquè avui dia els hàbits dels futbolistes són molt més saludables i ja no es cometen les bogeries que es cometien abans. Et cuides molt més, tant l’alimentació, l’alcohol o les sortides. Així que és normal que els futbolistes durin més.
Què els diries als nens que somien amb ser futbolistes?
Em sembla una gran responsabilitat. Als meus fills els intento inculcar que treballin, que facin el que els agradi però que ho facin amb passió. Que no es deixin guiar per aquells que els diguin que no poden aconseguir alguna cosa. Moltes vegades et diran que no serveixes o que no vals, però si és la teva passió cal seguir aquest instint i aquesta passió fins al final.
Quins eren els teus ídols de petit?
Sempre em va agradar moltíssim Michael Laudrup. I després et vas fixant en jugadors de la teva posició. Andrés Iniesta, Xavi i Luca Modric són referents de migcampistes i m’agraden moltíssim.
I el millor jugador al que t’has enfrontat?
Messi, òbviament. És una cosa que mai havia viscut en un camp de futbol, és infinitament superior a la resta. Ho fa tot bé.
La cadena SER ha revelat que fa dues temporades et vas fracturar un testicle en el Nou Camp, però vas posposar l’operació durant mesos per intentar salvar al club del descens, com ho vares viure?
Sí, va ser una cosa bastant desagradable, coses de l’ofici. Vàrem prendre aquesta decisió entre la meva dona i jo de seguir endavant. Va ser difícil, vaig tenir molt de dolor durant mesos, però va valer la pena. Vaig estar dos o tres mesos de dolor continu dia i nit, però em va costar moltíssim arribar a primera divisió com per a fer-me a un costat. Va ser una decisió difícil, però era la que havia de prendre i la tornaria a prendre cent vegades més. I a més, amb tres fills ja tenia els deures fets.
Qui ha estat el millor entrenador que has tingut?
És complicat de dir. He tingut la sort de tenir molt bons entrenadors en totes les categories, en categories de formació i en categories professionals. Sempre van confiar en mi i els guardo un bon record a tots. Potser el més especial va ser José Manuel Aira, pel que va significar anar a Ferrol, i reenganxar-me una mica al futbol perquè anímicament no l’estava passant bé després de rescindir amb lel Deportivo de la Corunya. Per a mi és la persona que em va tornar a animar al futbol i em va treure el màxim rendiment, juntament amb Enrique Martín, entrenador de l’Albacete, que va ser com un coach personal per a mi, que em va alliberar i vaig ser un altre jugador.
Per què vas decidir viure a Marratxí?
Buscàvem alguna cosa fora de Palma perquè tant a la meva dona com a mi ens agrada viure als afores de la ciutat, prop de Palma però als afores. I el destí ens va portar a Marratxí. Portem més de dos anys llogats en el municipi i estem esperant que acabin una casa nova que també està a Marratxí.
Fa uns mesos vares visitar el projecte Futbol-in de l’Ajuntament de Marratxí en què participen joves del municipi i que tracta de fomentar l’oci saludable i l’aprenentatge de valors. Com va anar?
Va ser especial perquè es tracta de donar suport a al·lots que tal vegada no tenen les oportunitats que tenen altres. També tots hem començat en camps de futbol així a jugar i moltes de vegades un gest com aquest és súper guapo per ells i a mi no em costa res.
Com veus el nivell competitiu de la Lliga? Sembla que hi ha hagut una reculada després d’anys en què els clubs espanyols copaven les semifinals i finals europees.
Continua sent una de les grans lligues d’Europa malgrat la marxa de grans jugadors com Messi o Sergio Ramos. A nivell europeu grans clubs com Barça o Reial Madrid no estan tenint tant d’èxit però això també són modes. Hi ha anys que arriben tres equips anglesos a les semifinals i altres anys no arriba cap. Crec que va per modes. Tornarà a ser gran el futbol espanyol a Europa, mira el Vila-real.
Quines diferències veus entre primera i segona? Què opines d’aquest tòpic que diu que segona és més difícil que primera?
No estic d’acord. Segona és més llarga, i amb el play-off molt més, però és més difícil primera divisió, sense cap dubte. Jo he jugat en totes: tercera, segona B, segona i primera. I la més difícil és primera divisió, però amb molta, molta diferència. És cert que els partits en segona són més tancats i tens menys espais, però els jugadors amb els quals t’enfrontes en primera són físicament animals i damunt tenen qualitat, així que imagina’t.
