La detenció i empresonament de republicans i persones contràries al bàndol franquista va ser un fenomen massiu durant la Guerra Civil. Així, l’any 1940 hi havia a tot Espanya uns 270.000 presos repartits entre presons, camps de concentració, batallons disciplinaris i altres centres de reclusió. Per això, durant els anys quaranta la dictadura va impulsar diversos processos d’excarceració, les causes dels quals van ser bàsicament econòmiques, ja que el manteniment de tal volum de població reclusa resultava excessiu, tot i les males condicions d’aquelles presons. Hi va haver altres causes, com la necessitat d’espais, problemes d’ordre públic o millorar la imatge internacional després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial, però mai va ser el resultat d’una política de reconciliació amb vençuts.
En aquest sentit, les excarceracions no suposaven en cap cas amnisties o l’absolució dels “delictes” comesos. Entre les fórmules ideades pel franquisme destacaren la redempció de penes per treball, que va proporcionar mà d’obra gratuïta a empreses i a l’Estat; programes de reeducació política, social i moral; o la llibertat vigilada, règim al qual podien adherir-se els presos amb penes inferiors als vint anys, encara que posteriorment es va eliminar aquesta condició.
Els presos polítics que obtenien la llibertat vigilada sortien de presó però no per això recuperaven la llibertat. De vegades, aquest règim s’obtenia “con destierro”, la qual cosa significava que no podia tornar a la seva localitat i havia d’instal·lar-se en altre municipi o, fins i tot, en una altra província. A part, als alliberats vigilats se’ls assignava una cèdula que els identificava com a tals i que havien de mostrar davant qualsevol gestió, des de llogar una casa fins a comprar un bitllet de tren. Això contribuïa al seu aïllament social alhora que impedia la reinserció.
El 1943, la dictadura va crear el Servicio de Libertad Vigilada, una entitat que tenia com a funció principal “observar la conducta político social” dels presos que obtenien aquest règim penitenciari. Depenia del Ministeri de Justícia i s’estructurava de forma centralitzada i jeràrquica, amb una Comissió Central d’àmbit nacional, juntes provincials i juntes locals. A Marratxí, la Junta Local de Libertad Vigilada estava presidida pel jutge de pau i controlava els presos residents al municipi, que tenien l’obligació de comparèixer cada dues setmanes. A més, la Junta els fiscalitzava de forma absoluta, ja que els informes que elaborava incloïen aspectes com si treballaven o no, si anaven a l’Esglèsia, la relació amb la família, amb quines persones tenien contacte, quins llocs freqüentaven o quines activitats realitzaven. Per tant, encara que ja no estiguessin dins un penal, la seva llibertat era molt limitada.
Segons la documentació conservada de la Junta Provincial de Balears, a Marratxí hi va haver quatre presos polítics que accediren a aquest règim:
Jaume Gili Bibiloni. Tenia 32 anys i havia estat condemnat a 12 anys, que venia complint al camp de concentració de Formentera. Guixaire de professió, abans de la guerra vivia al Pla de na Tesa i militava a l’Agrupació Socialista del Pont d’Inca. El 1945 residia al número 35 del carrer de Santa Catalina Thomàs. A més, treballava a una empresa amb seu al carrer de la Reina Maria Cristina de Palma.
Miquel Ordinas Fiol. Va néixer a Consell el 1903 i, com els seus germans Sebastià i Bernat, feia feina al camp i era republicà. El 12 d’abril de 1938 tots tres van ser condemnats a mort per un delicte de “auxilio a la rebelión”, tot i que finalment Bernat fou l’únic executat i als altres dos se’ls commutà per una pena de 30 anys de presó. Miquel va estar a la presó d’Alcoi fins al 1943, quan va obtenir la llibertat condicional. Es va instal·lar a Marratxinet i va aconseguir feina a l’escorxador de Palma.
Bartomeu Serra Ribot. El seu era un cas similar al de Jaume Gili. Tenia 45 anys, vivia al Pla de na Tesa, era picapedrer, havia estat membre del comitè local dels socialistes del Pont d’Inca i tenia una pena de 12 anys que venia complint a Alacant. El 1945 vivia al carrer Weyler 72 i feia feina de picapedrer a una empresa anomenada Casa Estela amb seu al carrer d’Aragó.
Jesús Valverde Méndez. No hi ha dades d’ell anteriors a la Guerra, així que probablement era un d’aquests casos de llibertat vigilada “con destierro”, procedent d’altra província. Segons el seu expedient, tenia 36 anys, estava casat i residia al carrer de Can Mas 24. Era jornaler i treballava per a la Diputació. Havia estat condemnat a 20 anys i 1 dia que venia complint a València.
