Entrar caminant a Can Vent és deixar enrere el segle XXI i endinsar-se en una olleria on les feines es fan a poc a poc, amb la serenor i la garantia que atorga un segell de qualitat que ha superat els 300 anys de vida. Un temps en què han passat 12 generacions per la gerència i altres tantes de clients. Un saber fer que es reconeix dins Mallorca i, especialment, fora d’Espanya. Veure Toni Mesquida i ¡!!Jaume Amengual enfangats manejant el torn de forma virtuosa té una mica de màgia i una mica d’art.
L’olleria Can Vent va néixer al 1700. Des de llavors continua emprant la mateixa terra de Pòrtol dels seus inicis, rica en ferro i refractària que atorga una gran resistència a les peces produïdes. Una terra que dóna a les peces el seu característic color rogenc de Can Vent.
A Can Vent les fotografies donen fe de l’evolució de l’ofici. És el cas d’un ase que feia volts al voltant d’un molí per produir el fang, cosa que avui fa (en el cas de Can Vent) una antiga pastera de forner adaptat. Una vegada es té el fang fet, es comença a manipular amb el torn; finalment s’hi afegeixen les nanses i se’n fa el llimat. Una vegada acabada la peça i fins entrar al forn poden passar de quatre a set dies, depenent de la temperatura ambient i, per tant, del temps que trigui la peça a assecar-se.
Una vegada en el forn, hi resta unes 12 hores a temperatures de 980-990 graus. Finalment, la peça (sense sortir del forn) ha d’acabar de quallar i refredar unes altres 12 o 15 hores.
“Venem al por major, un parell de botigues, també anem al mercat fa un parell de mesos”. Durant la part més dura de la pandèmia Can Vent va deixar de vendre als turistes, una important font d’ingressos, per mor del tancament d’hotels i restaurants”.
Toni Mesquida, un dels dos propietaris juntament amb el seu cosí, explica que el consumidor ha canviat molt i ara demanen dissenys i colors diferents. “La gent fila molt prim, abans eren olles i greixoneeres, ara se pensen que feim virgueries, però no arribam a tant, ens demanen més del que podem fer”.
Toni Mesquida que ara la gent vol productes fets a mà. “Enyoren l’artesania mallorquina”, explica Toni, que diu que el clinet cerca productes especials, amb ànima enfront de productes estandaritzats de grans magatzems que s’han fet amb màquines.
Toni Mesquida explica que ell i el seu cosí fan feina de dilluns a diumenge. “Feim molta de feina, no miram el rellotge, també els dissabtes. I els diumenges anem als mercats i a les fires. Hi posam moltes hores”.
Toni Mesquida explica que, en principi, Can Vent no té relleu generacional. “Jo tenc 54 anys i quan me’n vagi quedarà el meu cosí que és un poc més jove, però relleu no hi ha perquè els meus fills no continuaran”. Toni Mesquida diu que ni ell ni el seu cosí Toni Amengual no sben que faran, que no s’ho han plantejat. “Ningú no ha vingut interessant-se. I si vé, intentaré llevar-li la idea perquè és difícil si s’ha de començar des de zero. Avui en dia montar una olleria és difícil, necessitaries molts d’anys d’experiència”.
Mesquida no és optimista sobre el futur de les olleries. “Les olleries típiques les veig malament, altres s’han mecanitzat i, ventura, ho tindran millor, però el futur generacional ho veig complicat perquè no hi ha gent jove que s’hi vullgui dedicar”.
Els productes estrella de Can Vent són les olles i les greixoneres fetes a mà amb fang de Pòrtol, els plats morenos, els ribells. “Venen clients de tot tipus, molt de turista que ho aprecia i gent mallorquina més jove que vol artesania i que estan cansats de productes industrials tots iguals i que han començat a valorar un poc l’artesania”.
Can Vent, com la resta dels artesans del fang, s’han vist durament copejats per la davallada dràstica de turistes i l’anul·lació de les fires, els dos puntals del seu negoci. Ara, amb la reobertura de les fronteres i la progressiva tornada a la normalitat, Cn Vent, com la resta dels ollers, confien en recuperar part de tot allò que han perdut durant la pandèmia. Confien què amb la tornada dels turistes, dels creuers i de les fires i mercats revifi el negoci, tot i que el futur de Can Vent, més enllà dels dos cosins que ara dirigeixen Can Vent no està gens clar.
