Durant el segle XVIII a la rodalia de l’església de Sant Marçal a causa de l’establiment de la garriga de son Caulelles, es forma el nucli de Sa Cabaneta. Originalment, estava format per quatre carrers paral·lels, el més important dels quals és el camí de n’Olesa. Aquí hi trobarem diverses i interessants mostres d’arquitectura popular vilatana.
Aquestes construccions, tot i estar ubicades dins la vila, podien actuar també com a nucli d’explotació agrícola, ja que la majoria de famílies que vivien als pobles es dedicaven a la pagesia. També podien pertànyer a la gent amb més poder i riquesa, que tenien la seva casa principal a Ciutat i després una residència destacada al nucli urbà de la zona on tenien terres, anomenada posada i que utilitzaven els diumenges o els dies que havien d’estar per la vila.
Tipologia
Les construccions es realitzaven mitjançant tècniques senzilles, poc costoses i una utilització molt limitada de materials. Es recorr als recursos més pròxims i s’usen sense gairebé transformar. La característica principal és el seu el caràcter utilitari i funcional.
Les cases vilatanes segueixen l’esquema definit ja des de finals de l’edat mitjana, especialment la gran tipologia que es consolida al segle XVI. La casa més simple d’una planta es dividia amb una cuina, una cambra i sovint un corral. A les cases de dues altures la planta baixa faria de vestíbul i menjador, cuina, dormitori i estable. La planta alta o noble solia estar menys compartimentada perquè s’utilitzava de magatzem, tot i que si era necessari s’hi habilitava una habitació. Finalment, a les cases de tres altures la segona planta estava destinada a habitació i la tercera, el porxo, podia fer les funcions de magatzem, graner o estatge del criat.
Materials
La major part de les cases estan construïdes amb murs de pedra, especialment les parets mestres de pedra en verd perquè el subsol és en major part calcari i en els camps la roca es troba a pocs centímetres de la superfície. Les cantonades i finestres solien estar reforçades amb carreu de marès o pedra viva.
Obertures
Són les que donen regularitat i simetria. A les cases d’una sola planta la façana solia tenir un portal enmig i una finestra a cada banda. Al segle XIX es generalitzen les finestres balconeres i els balcons, en un inici vinculades a les habitacions dels senyors, però després es trobaran fins i tot a les cases més humils. Aquest fenomen es deu al sorgiment de les persianes, que permeten obrir més àmpliament.
El portal més característic des de l’edat mitjana és l’arc de mig punt amb dovelles, l’anomenat portal rodó. Les dovelles, peces de pedra viva o marès que formen aquest arc, poden variar quant a mida i nombre. Com més dovelles tenia, més important era, ja que la tècnica comportava més dificultat. Per aquest motiu a vegades es podia arribar, fins i tot, a falsificar-ne.
Les altres obertures corresponen a les portasses, que eren l’espai per als carruatges. Un detall característic són els escopidors, pedres treballades que sobresurten per minimitzar l’impacte de les rodes dels carruatges.
Revestiments
L’acabat dels murs es realitzava tant a les cases humils com a les senyorials. La façana es podia deixar amb pedres al descobert i arrebossar les juntes amb morter o fer un referit complet, el qual només es practicava a la façana principal i que servia per donar més prestigi. Els acabats eren diversos, des d’incrustació de pedres damunt el morter humit fins esgrafiats de motius geomètrics. Si es tractava d’una casa amb més poder representatiu, la façana podia estar feta només amb pedra viva o carreus de marès.
Paviments
Els més comuns són el trespol de morter, a vegades incorporant pedres petites, l’empedrat o les rajoles de ceràmica, tot i que l’enrajolat no sorgeix fins al segle XIX. Si eren cases humils, només s’enralojaven els dormitoris. Un altre element representatiu era el caminal emmacat, un camí de pedra que travessava tot l’eix de la casa, des del portal d’entrada fins al corral, i servia perquè les bísties anassin fins a les pallisses sense relliscar ni fer malbé el paviment.
