El museu de la Porciúncula acull aquestes troballes arqueològiques prehistòriques procedents de Marratxí. Consisteixen en unes restes òssies humanes, les restes fragmentàries d’un frontal de crani infantil trepanat i una sèrie de nou botons d’os perforats en V, a més del fragment d’un petit punxó de bronze, tots procedents de Son Cos, Marratxí.
Enric Ragnar explica a aquest article que tenen un valor excepcional perquè es conserven molt poques evidències del passat remot de Marratxí.
El terme de Marratxí presenta prou indicis clars d’un poblament molt antic que es remuntaria com a mínim a l’edat de bronze dins el període navetiforme. La presència de coves d’enterrament naturals i artificials, com la cova de Son Caulelles o aquest Coval de Son Cos, són una de les evidències més rotundes que, almenys una part del territori que més tard ha esdevingut el terme de Marratxí, es trobava poblat en temps remots, tot i que no han sobreviscut massa evidències de patrimoni arqueològic, explica Ragnar.
Es troben amb nou botons realitzats la majoria d’ells, fins a un nombre de sis, d’ullal de porc, en forma de triangle. La presència d’aquests elements al dit Coval de Son Cos, juntament amb un punxó de bronze, permet remuntar la presència humana a l’actual municipi de Marratxí almenys al període navetiforme (ac. 1600-1100/1000), dins l’edat del bronze al II mil·lenni aC.
Completen, així, aquests botons la datació primerenca testimoniada per la presència de coves d’enterrament, com la coneguda Cova de Son Caulelles o Cova del Moro. Entre aquestes coves està el jaciment del Coval de Son Cos, una balma natural de petites dimensions en roca calcària que mira de cap a Santa Maria del Camí.
El frontal de crani infantil trepanat del Coval de Son Cos
El seu descobriment es remuntaria, segons els testimonis, a un moment incert del segle XX, fora d’una excavació arqueològica, i hauria arribat a la col·lecció del Museu de La Porciúncula gràcies a les gestions del pare J. Llabrés i Ramis a mitjans dels anys seixanta.
Al museu, la peça figura datada al segle V aC, una datació relativa vinculada als elements ceràmics presents al jaciment. En canvi, V. Guerrero (1999) l’atribueix a l’edat de bronze.
La calota infantil del Coval de Son Cos es troba incompleta i fragmentada en tres trossos, el més gran dels quals és el corresponent a l’os frontal i és el que presenta les trepanacions, tres perfectament circulars d’11 mil·límetres de diàmetre.
El neurocirurgià J. M. R. Tejerina, va examinar el frontal els anys 1973-1974 i va contar al diari Baleares que, per la seva reduïda mida, correspon a un nin o una nina d’entre 6 i 8 anys, que, segons el diagnòstic, estaria afectat d’hidrocefàlia, identificable segons Tejerina (1974, 1981) per la primor de l’os del crani, resultat d’un excés de líquid cefalorraquidi a l’interior. Les possibles causes d’aquesta malaltia, apuntava el doctor, podien ser congènites, també per processos inflamatoris durant la gestació a causa d’una meningitis o tuberculosi postpart que hagués patit l’infant.
Segons el Dr. Tejerina les trepanacions varen ser fetes in vivo, qui afirmà que el nin o nina va sobreviure com a mínim més d’un any, com queda patent per la regeneració del teixit ossi. La valoració de Tejerina sobre el cirurgià prehistòric és contundent: «excelente» (Mascaró, 1974: 5), tant pel diagnòstic com per la praxi realitzada, que hauria tingut com a finalitat treure l’excés de líquid cefalorraquidi per tal de fer minvar el mal de cap. També la seva valoració del nivell abastat per la cirurgia neurològica prehistòrica balear li mereixen el màxim qualificatiu: «Francamente fascinante, alcanzaron un nivel científico muy elevado, excelente» (Mascaró, 1974: 5).
La finalitat terapèutica i les pràctiques rituals magicoreligioses eren les dues motivacions d’aquestes operacions, que eren freqüents com es demostra als jaciments.
Tot i les cures l’infant morí a una edat primerenca i les seves restes van ser dipositades a la balma, un sepulcre col·lectiu probablement de tipus secundari, perquè reposassin a prop dels seus ancestres, lloc on restaren més de vint-i-cinc segles fins a la seva trobada al segle XX, quan se’n trobaren els bocins del crani ja fragmentat, barrejats entre les restes de les ceràmiques de les ofrenes, i els de botons d’os de les antigues mortalles, conclou Enric Ragnar.