Avui en dia, la major part del territori de Marratxí té una funció residencial, però no fa més de cinquanta anys d’això. Amb anterioritat, el sòl s’havia destinat, principalment, a activitats agràries. A principis del segle XIX, a Marratxí hi havia 552 propietats immobles enregistrades, de les quals només 52 eren cases o edificis. Aquesta estructura contribueix a explicar, malgrat no ser l’única raó, la morfologia urbana del municipi, ja que la població no es concentrava en un nucli principal sinó que es trobava dispersa per les diverses finques. De fet, els nuclis històrics de Marratxí (Sa Cabaneta, Es Pla de na Tesa, Pòrtol i Es Pont d’Inca) van néixer bé al voltant de camins, bé a partir de les dependències d’una possessió, mentre que les urbanitzacions van ser el resultat de la moderna requalificació urbanística de velles terres de conreu.
I què és exactament una possessió? Es tracta d’una explotació agrària de grans dimensions que inclou les terres de conreu, les cases (residència del senyor de possessió) i dependències auxiliars (celler, tafona, molí, corrals, pallisses, cases de roters, etc.). Els senyors solien ser nobles i no vivien habitualment a la possessió. Al capdavant de la finca es trobava l’amo, que no era un propietari sinó una persona de confiança del senyor que s’encarregava de l’organització. Generalment, el nom de la possessió es formava amb el llinatge del propietari precedit per la partícula son, que és una contracció de la fórmula “això d’en” la qual indica propietat.
L’Apeo de 1818, un document fiscal que relaciona totes les propietats del terme i les seves característiques, constitueix una font fonamental per a reconstruir històricament el Marratxí de les possessions. Segons aquest document hi havia 23 possessions, que representaven més del 70% de les terres de conreu. La resta eren explotacions familiars o finques de petits propietaris. Això suposava l’alta concentració de terres en mans d’uns pocs i pagesos sense terres que treballaven en aquestes finques, un context idoni per al desenvolupament del caciquisme.
Cal destacar que tampoc hi havia un repartiment equitatiu de la terra entre totes les possessions, ja que la seva extensió oscil·lava entre 30 i 900 quarterades, unitat de superfície mallorquina equivalent a 7.103 m². El 1818, tres propietaris, tots nobles, posseïen la meitat de les terres de Marratxí: Tomàs de Verí, propietari de Son Salas Nou o Es Caülls (900 q) i Son Verí (554 q); Antoni de Salas, propietari de Son Salas Vell (800 q); i el marquès de Vivot, propietari de Son Sureda (554 q) i El Pinar (98 q). La resta de possessions marratxineres eren, de major a menor, Sa Cabana, Son Frau, Son Caulelles, Son Ametler, Son Macià, Son Cos, Son Alegre, una sense nom propietat d’Antoni Canyelles, Son Nebot, Son Bonet, Cas Capeller, Son Cunill, El Pinaret, Can Fàbregues, Son Llebre, Son Maiol, Cals Enagistes i Cas Capità.
Quant als tipus de cultius, predominaven els de secà, especialment l’olivera i els cereals, que suposaven dues terceres parts de les terres conreades. En una proporció molt inferior també hi havia vinya i garrovers així com àrees d’ametllerar i figueral. Resulta significatiu que a les grans possessions predominava, sobretot, l’olivar mentre que a les finques més petites i explotacions familiars els cereals eren la tipologia majoritària. Aquest fet era el reflex dels diferents models productius, ja que mentre la possessió produïa, principalment, per a la venda, a les finques de menor extensió la destinació d’allò que es conreava solia ser l’autoconsum. En aquest sentit, convé recordar que els cereals i les verdures eren els ingredients bàsics de la dieta d’aquella època.
Durant el segle XIX, iniciatives liberals com les desamortitzacions o les lleis de desvinculació de la terra donaren lloc a l’augment del nombre de propietaris, tot i que això no va suposar un major repartiment de les terres. Moltes vegades les parcel·lacions van ser conseqüència de repartiments entre hereus i, pel que fa a la compra, només burgesos i grans comerciants tenien capacitat econòmica suficient per a accedir a la propietat de la terra.
Per Martín Rotger. Historiador.
