Recol·lectar les aigues subterrànies sempre ha estat una prioritat a Mallorca, on és sabut que els recursos hídrics són escassos. Per aquest motiu, i a mida que ens allunyam de les muntanyes, trobam un abundant nombre de pous dispersos per tota l’illa, on la gran majoria sobrepassen els cent anys i alguns són d’època musulmana. Eren la font de vida de molts foravilers, del bestiar, dels horts, i, en definitiva, de la superviviència.
Els pous i aljubs públics sempre solien estar arran de camí o al voltant de nuclis de població i s’usaven per proporcionar aigua per al consum humà, abeurar els animals, rentar-hi la roba a les piques o regar l’era abans de batre el blat, entre d’altres. També servien per drenar l’aigua i evitar el seu estancament. Prop d’aquests es podien veure tot tipus de petits cultius per a consum domèstic com ara cebes, bledes, carabasseres, enciam, espinacs o arbres fruiters com una pomera, una prunera, un llorer, o bé, una figuera per tenir ombra.
De pous en trobam de diversos tipus. Els pous de suar, per exemple, eren els pous verticals que s’excavaven fins arribar a la capa freàtica –acumulació d’aigua subterrània que es troba generalment a poca profunditat– i que es forraven amb parets de pedra per evitar el seu esfondrament. Això permetia que l’aigua pogués “suar” o relliscar per aquestes parets. Els pous de vena, per altra banda, són idèntics als anteriors tot i que la diferència és que es trobaven gràcies a la tasca d’un cercador d’aigua o saurí, qui utilitzava pèndols, varetes metàl·liques o de fusta mitjançant les quals podia assenyalar on es trobava l’aigua captant l’energia que es generava en el subsòl. Els pous de greixina, en canvi, tenien cabal a partir de la filtració de l’aigua per la terra. Però no totes les persones podien disposar d’un pou a casa seva, per això les autoritats locals crearen més de dos centenars de pous i aljubs de caràcter públic, escampats per tot però concentrats al Pla de Mallorca.
A Marratxí existeixen una sèrie de pous comuns o d’ús públic com són el Pou d’es Coll i Pou de sa Plaça a Pòrtol; sa sínia Vella, el Pou d’es Batlet i el Pou de ca’n Gros a sa Cabaneta i Sa Font, a Marratxinet. Al segle XIX es perforen encara nous pous a Pòrtol, alhora que es construeixen la major part dels aljubs públics del Raiguer. El segle XX suposa la modernització de certs pous urbans, com els de Pòrtol i sa Cabaneta, que foren dotats de bombes per extreure l’aigua. Als anys seixanta i setanta, cauen en l’oblid i això implica, en alguns casos, la seva desaparició.
Finalment, cal recordar que moltes són les llegendes i les tradicions al voltant de l’aigua. Una de les més conegudes és la llegenda de na Maria Enganxa, personatge representat per una dona d’aigua que sortia amb un ganxo i enxampava als infants més curiosos que guaitàven dins els pous.
