La doctora Marga Miquel (Palma, 1957) va celebrar la seva jubilació el passat mes de desembre al Centre de Salut Muntanya, situat al Polígon de Marratxí. Envoltada dels professionals amb els quals ha fet feina els darrers 12 anys, tothom li va fer mostres d’estima per la seva empatia i professionalitat. De pare català, de Solsona, i mare de Llubí, la doctora diu que està «molt vinculada als pobles» per aquesta raó. Sempre té bones paraules per a Pòrtol, on ha fet feina els darrers anys. Reivindica la importància de valorar la feina del professionals de la salut.
Com vàreu acabar fent feina a Marratxí?
És molt curiós. No hi havia anat mai en la meva vida i vaig pensar que no hi tornaria perquè només hi vaig fer una substitució d’un dia. Jo venia de fer feina a la Casa del Mar, a Palma. Anys després, la vida m’ha duit a tornar a treballar al Centre de Salut Muntanya, des de 2014. Vaig començar fent reforços i visites o substitucions a sa Cabaneta i Pòrtol, on sempre m’ha agradat fer feina. A partir de 2019 ho vaig fer amb més freqüència.
Al lloc on més temps heu fet feina és a Palma.
El lloc on més temps he fet feina ha estat s’Escorxador, després vaig passar aquí. Des que acabes la carrera fins que et jubiles passes per molts de llocs. Jo vaig estudiar a l’Hospital Clínic de Barcelona, després vaig fer rotatòries a Son Dureta i vaig ser interina a Pere Garau. A Esporles vaig fer substitucions perquè vivia allà.
Què us agrada de fer feina en un poble o nucli com Pòrtol?
La familiaritat i el contacte més personal amb la gent. És més estret, i això et vincula emocionalment, arribes a conèixer tota la família. Hi va haver un temps en què només fèiem feina la infermera, l’administrativa i jo. Vaig tenir la sort de coincidir amb n’Elvira, que va fer feina devers 25 anys a Pòrtol i coneixia totes les cases. Era fantàstica, m’ajudava moltíssim.
Heu viscut moments difícils a causa d’aquesta proximitat?
L’etapa de la COVID va ser molt difícil perquè érem tots a Muntanya, no poguérem anar a les unitats bàsiques des de març fins a octubre. Passaves pena pels malalts d’altres zones com sa Cabaneta, on hi ha molta població major; ni ells ni nosaltres volíem anar a l’hospital. Tothom ho va passar molt malament, els fills no podien anar a veure els seus pares i els deixaven el menjar a la porta. Però per sort tot va anar més o manco bé. A Pòrtol no hi va haver cap mort directa relacionada.
Que ha estat per a vós Marratxí?
Per mi ha estat molt important; m’he trobat molt bé en aquest centre de salut, valorada i respectada, i sobretot al poble, a Pòrtol.
Us varen fer un homenatge per la vostra jubilació en què us varen mostrar aquesta estima.
Va ser molt emocionant, perquè no m’esperava les autoritats, hi havia el batle i el director de l’IB-Salut, i sobretot molta gent que em va manifestar una gran estimació. Sembla que he anat deixant llavoretes, no només professionalment. He fet moltes amistats allà.
Que us va motivar a fer-vos metgessa?
Em ve un poc de família. Tenia un conco metge, mon pare apotecari i un cosí cirurgià. He crescut en aquest ambient, i també m’agrada la professió.
Quin ha estat el major repte com a professional?
En el temps de la COVID és quan vaig aprendre més geriatria. Va ser un repte perquè s’havia de controlar la població major, intentar que no haguessin d’anar als especialistes, ajudar-los des d’atenció primària. És el que més em va costar i del que més contenta estic.
Sou especialista en atenció primària, però teniu altres inquietuds professionals?
M’agrada la medicina integrativa: reflexologia, acupuntura, homeopatia, fitoteràpia… Ho respect molt. Crec que tot el que pugui ajudar i no sigui nociu, benvingut és. El centre avui en dia està obert a aquestes coses.
Com us vàreu interessar per aquestes teràpies?
Quan encara estudiava tenia un veïnat amb un nin petit amb otitis repetitives que anava a un homeòpata que li va solucionar el problema. M’hi vaig interessar i en vaig fer cursos després de la carrera.
Quins canvis hi ha hagut a l’atenció primària?
Quan vaig començar, a segons quins centres els metges, en dues hores i mitja, atenien devers 60 o 70 pacients amb l’ajuda d’una auxiliar que feia les receptes a tota; ho record a Pascual Ribot. Devers els anys noranta l’atenció primària va millorar molt en crear els centres de salut, amb 15 o 10 malalts al dia i una estructuració amb infermeria. Amb el temps i l’augment de població, tot ha quedat petit i falta personal. També trob que la gent ha tornat molt més exigent. Els mallorquins, o els que viuen a Mallorca, han de valorar molt la feina dels metges. En un poble de la Península el metge ha de fer cent quilòmetres, i aquí a cada cantó hi ha un centre de salut. És important que la gent ho valori.
Els pacients d’abans eren diferents?
Actualment es prenen molts més medicaments, abans s’aguantava més el dolor o es pensava «ja se m’espassarà». Pareix que el llindar del dolor ha baixat. Ara la gent està més espantada; el senyor Google no hi ha ajudat. Tot i així, les persones són més conscients que han de fer esport i es cuiden més. Les malalties mentals en joves, com l’ansietat i la depressió, també han pujat moltíssim arran de la COVID.
Com veis el futur de la professió?
Moltes places han quedat buides per mor de les especialitats. No sé com quedarà el paper del metge de família, té molta càrrega de feina i està en contacte directe amb els malalts, i amb el món digital no sé si es podrà mantenir. Vull ser optimista, el contacte humà és tan important que hi ha de ser, però no sé de quina forma.
Quines activitats us agradaria fer durant la jubilació?
Som una privilegiada per poder haver exercit una professió que m’ha agradat, i ara encara no m’he fet a la idea de fer vida de jubilada, però el més important és fer exercici cada dia. Fa molta peresa, però si no ho feim, no anam bé. Moltes patologies milloren amb una bona alimentació i exercici diari.
Aquest també és un bon consell que es dona a la consulta a la població general.
Moltes persones, sobretot dones de 70 a 80 anys, han dedicat la vida a la família i ara tenen molt de mal muscular o d’ossos. Han anat prenent medicaments, però arriba un moment en què ja no fan efecte. Si aquestes persones haguessin començat molt més abans a fer exercici, no haurien arribat a aquest punt, és evitable. A més, emocionalment l’exercici els va molt bé. Amb els centres de dia és més fàcil mantenir la salut física i emocional de les persones grans.
Què es fa a Marratxí per poder atendre millor les necessitats dels pacients?
Marratxí és molt gran i es fa molt bona feina amb els programes de deshabituació del tabac i contra la soledat o amb el taller de cuidadors. És un esforç extra per als metges i les infermeres que hem de valorar. El programa Pacient Actiu és molt interessant. Si ets una persona diabètica, amb patologia cardíaca, oncològica o fibromiàlgia i t’interessa ajudar els altres, fas de pont entre el personal sanitari i els malalts amb tallers i xerrades, i això els acompanya.
Cara a cara
Com és el vostre dia a dia? Aprofitar cada minut ha estat una meta en la meva vida. He fet molt de creixement personal i mindfulness, que és un bon camí per viure millor. Cada moment és tan important que procur estar bé i present.
El millor moment del dia? Ara que m’he jubilat, el dematí, perquè no m’he d’aixecar prest i puc llegir una estoneta al llit. També quan estic amb els nets.
Un personatge que admireu. Jean Dausset, Premi Nobel de Medicina. Vaig tenir el gust de conèixer-lo. Era una persona molt senzilla i va fer molt per la medicina, sobretot pels trasplantaments.
Un llibre. Retrato en sepia, d’Isabel Allende.
Una pel·lícula. Relatos salvajes (2014).
