“La pandèmia demostra la capacitat que tenim tots i totes d’adaptar-nos a les situacions sobrevingudes”

496

Joan Sastre és el psicòleg d’Infància i Família de Serveis Socials de l’Ajuntament de Marratxí. Un servei que s’encarrega de la prevenció i protecció de la infància en risc. Enguany aquest servei ha atès 50 persones, tant en l’àmbit individual com familiar. El servei d’Infància i Família presta una atenció integral en la qual participen també els educadors socials, els treballadors socials i es treballa de forma coordinada amb els centres de salut i els centres educatius.

Joan Sastre, psicòleg amb 20 anys d’experiència, aborda en aquesta entrevista els problemes de l’assetjament escolar, i l’addicció a les noves tecnologies, a més de com la pandèmia, iniciada el març de 2020, ha influït en la salut de les famílies que han demostrat, juntament amb els professors i els joves, una gran capacitat d’adaptació.

Quan podem començar a parlar d’assetjament escolar? Es donen més casos ara que fa uns anys?

Per parlar d’assetjament escolar s’han de donar tres elements: una víctima de l’assetjament, uns/unes alumnes que molesten i els/les observador/res que no participen directament, encara que, amb la seva actitud mantenen l’assetjament. Tenir en compte que no parlam d’una agressió puntual, les agressions en cas d’assetjament, es perllonguen en el temps i existeix sempre una desigualtat de poder entre la víctima i agressor. És un tipus de violència que sempre ha existit, a més, es dóna en totes les cultures. El que ha canviat és que ara s’identifica com a violència i abans ho minimitzaven i ho catalogàvem com a jocs o coses de nins/nines.

És més perillós i angoixant el ciberassetjament pel seu caràcter invisible, però que es produeix durant tot el dia?

I tant, ja resulta difícil parlar d’assetjament només a l’entorn escolar quan aquest es dóna fora de l’àmbit del centre educatiu, principalment a través de les xarxes socials.  Així, les/les víctimes no disposen d’espais segurs lliures de la violència, ja que els arriba a través dels mòbils o ordinadors. A més, aquest fet provoca un sentiment d’indefensió i ansietat que es generalitza a tots els contextos.

A quins símptomes hem d’estar atents els pares per detectar que el nostre fill és víctima o causant d’assetjament?

És molt important detectar els canvis que es produeixen en l’àmbit emocional dels nostres fills i filles; presència d’ansietat o nerviosisme, depressió o ganes de no voler fer res ni anar enlloc, por a anar a l’escola, dificultats de concentració, no voler anar amb els amics o amigues. Hem de valorar si hi ha hagut un canvi sobtat. Naturalment, la confiança, el diàleg i estar obert a què els nostres fills/files puguin contar qualsevol cosa és clau per detectar de forma més ràpida el que passa.

Detectau molts de casos a Marratxí?

Des de Serveis Socials no disposam de dades del total de casos detectats, l’abordatge que es fa des de les escoles, que disposen d’un protocol unificat per la Conselleria d’Educació,  des que es detecta un cas i es comença a intervenir, en molts de casos fa que s’aturi la situació d’assetjament.

A més de la intervenció que es du a terme al centre educatiu, en qualsevol moment que s’ha detectat un cas, si es troba adient, es pot derivar al servei d’atenció psicològica de l’alumnat afectat per l’assetjament escolar de la Direcció General d’Infància, Joventut i Famílies, on rebrà atenció psicològica especialitzada per minimitzar les seqüeles de l’assetjament. Aquest servei va atendre a dues famílies de Marratxí l’any 2020.

Són conscients els companys de classe del paper clau que tenen per alertar d’un cas d’assetjament?

Precisament una part de la intervenció ha d’anar adreçada als companys de grup per tal de fer-los conscients del seu paper, que la seva actitud i conducta, pot fer aturar la situació, es poden acostar i protegir a la víctima i no mantenir la situació de violència. El protocol d’assetjament té en compte tant a les víctimes,  com als alumnes que molesten, com al grup classe.

Es poden prevenir, d’alguna manera, les situacions d’assetjament escolar?

Des dels centres educatius es duen a terme accions de prevenció orientades a la convivència, impulsades i coordinades per CONVIVÈXIT, Institut de convivència i l’èxit escolar. Parlem d’accions com la figura d’alumnes mediadors, pràctiques restauratives, accions de diversitat sexual i de gènere, interculturalitat i ús de tecnologies a través de la formació del professorat, difusió de recursos i material per tutors i tutores, permeten treballar la base de la prevenció de qualsevol tipus de violència i fomentar un bon clima escolar.  A la mateixa pàgina de CONVIVEXIT es poden trobar recursos i guies adreçades a les famílies.

Què pot fer una família que té un fill víctima d’assetjament?

És important seguir les indicacions dels professionals del centre, que els rebran els explicaran les intervencions que es duran a terme, que s’abstenguin d’intervenir amb l’agressor o agressors i les seves famílies, ja que, a vegades, amb la intenció de protegir poder generar situacions que facin augmentar la vulnerabilitat dels seus fills o filles al centre. Recordem que la situació d’assetjament genera un aïllament en la víctima que dificulta la resolució. Des del moment que es romp el secret i la víctima en parla, ja s’activen tots els dispositius de protecció i el pas més important ja està donat.

Quines pràctiques i rutines familiars són recomanables en l’àmbit familiar?

És important fomentar el diàleg  dins la família, compartir les preocupacions quotidianes, ser un bon model de gestió de les emocions i dels conflictes amb els nostres fills i filles. També tenir unes adequades pautes d’ús de les tecnologies, que siguin coherents amb l’ús que en feim els pares i mares. Parlar obertament dels perills que suposen. És també clau assistir a les reunions i activitats que es facin al centre educatiu, activitats que s’organitzin al municipi i cercar informació contrastada sobre els temes que ens preocupin sobre el benestar dels nostres fills i filles.

Els menors també disposen d’un telèfon d’atenció a la infància per comunicar les seves necessitats i tot allò que considerin oportú, com funciona?

El telèfon d’ajuda a la infància és el 116 111, operatiu 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, que facilita als menors una atenció específica, personalitzada i confidencial. Ofereix un espai segur per poder expressar-se i comunicar les seves necessitats o aquelles situacions que consideri oportunes. L’Oficina Balear de la Infància i l’Adolescència gestiona aquesta línia  a través de la Fundació ANAR.

Com creu que la pandèmia ha afectat als joves?

En general, els joves ens han donat una lliçó de comportament, seguint les indicacions sanitàries, adaptant-se a una realitat d’estar sense veure els amics a unes edats on el grup d’iguals té molta importància per una socialització adequada. En aquest sentit, les xarxes socials, han suplit la part social d’estar en contacte amb amics/amigues.

Destacaria, per acabar, el gran esforç del professorat, mares i pares i les persones joves per mantenir l’activitat educativa durant les restriccions del confinament i durant el temps dels  grups bombolla. Això ens demostra la capacitat que tenim tots i totes per adaptar-nos a noves situacions sobrevingudes com la pandèmia del COVID-19.

La pandèmia va agreujar la dependència de les noves tecnologies i de les xarxes socials, seguim en nivells alts?

Podríem parlar de la diferència entre ús i abús de les tecnologies. Quan passam moltes hores amb els mòbils o dispositius electrònics i aquest fet té una afectació a la nostra vida escolar en el cas dels infants i/o adolescents o en la vida laboral, en el cas de les persones adultes. En aquest moment, ja es podria parlar d’addicció a les noves tecnologies.

Quins símptomes presenta una persona addicta a les noves tecnologies?

Hi sol haver un desig intens de fer ús dels dispositius, afectació en la part social, no atendre a les obligacions personals, dificultats d’establir uns hàbits de son adequats, entre d’altres. Un indicador important, és quan els pares i mares no poden limitar el temps d’ús als seus fills i/o filles i això genera baralles i fins i tot violència verbal o física cap als pares.

En una societat com l’actual on la instantaneïtat i la rapidesa és la norma, com podem educar als nins en la paciència, en saber esperar i que les coses duen el seu temps?

Aquest és un problema ja de la societat actual, ens hem de qüestionar el model que transmetem als nostres fills i filles, quin exemple donam, d’ús adequat de tecnologies, de temps compartit i dels valors propis, de resolució de conflictes. D’aquesta manera, encara que a fora vegin altres models que no podem controlar, els oferim una alternativa més apropiada que van integrant al llarg del seu desenvolupament i la construcció de la seva pròpia identitat.