Moltes persones passen cada dia per alguna de les estacions del municipi per agafar el tren. Així ha estat de forma ininterrompuda des de fa 144 anys, quan alguns van veure al ferrocarril una via d’impuls econòmic de la qual Marratxí no es mantindria al marge.
A Mallorca es començà a parlar de la construcció de trens arran de l’aprovació de la Llei General de Ferrocarrils de 1855, amb la qual es pretenia desenvolupar la xarxa de transports per tal de facilitar la industrialització del país. Entre els primers projectes destacaren les iniciatives de Paul Bouvy (1856) i dels germans Gispert (1857 i 1859). En línies generals eren bastant similars: proposaven la unió de Palma amb Inca i Manacor, amb la diferència que Bouvy contemplava l’arribada del tren al port d’Alcúdia i els Gispert a Felanitx. A més, aquests darrers proposaven que el traçat de Palma a Santa Maria es desviés cap a Bunyola, la qual cosa suposava deixar Marratxí sense connexió a la xarxa. Cap d’aquestes iniciatives sortí endavant per la manca de finançament.
Hagueren de passar més de deu anys fins que un jove enginyer, Eusebi Estada, elaborà al 1871 la que seria la proposta definitiva. Defensà una línia entre Palma i Inca que per la posició central d’aquesta darrera població era el traçat més eficient des del punt de vista econòmic. També proposà que l’ample de via fos d’una iarda anglesa (914 mm), ja que això permetria accedir a vies i trens de la Gran Bretanya més barats, encara que a llarg termini va dificultar la renovació de la xarxa i conduí al tancament de moltes línies. Un any després, industrials i inversors particulars van constituir amb capital privat la Sociedad del Ferrocarril de Mallorca, que inicià la construcció de la xarxa al 1873. Cal dir que l’única contribució pública va ser l’exempció del pagament dels aranzels per la importació del material.
Així, el 24 de febrer de 1875 va entrar en funcionament la línia Palma-Inca, amb dues estacions a Marratxí. A més, la companyia instal·là un davallador al camí de Sa Bomba que existí, al menys, fins a 1934. A continuació parlarem amb més detall d’aquestes dues estacions.
L’estació d’Es Pont d’Inca (PK 4,1) era la primera aturada de la línia, per la qual cosa durant els primers anys d’existència va ser la destinació de molts passatges que volien provar el viatge en tren. En aquest sentit, la companyia va establir un servei extraordinari els diumenges i els dilluns, però els viatgers no venien a Es Pont d’Inca només perquè era la primera estació, sinó pel vi que se servia, més barat i menys aigualit que a Palma on es gravava amb un impost.
L’edifici presenta un aspecte similar al de la resta d’estacions del tram Palma-Inca. De fet, el d’Es Pont d’Inca és idèntic a l’edifici de l’estació de Lloseta. La planta baixa es destinava a sala d’espera i venta de bitllets mentre que a la planta superior es trobava la casa del cap d’estació. Davant l’afluència de passatgers, als pocs mesos l’estació d’Es Pont d’Inca fou ampliada amb l’annexió de dues ales laterals que li donen forma d’U. Mentre que una ala servia d’habitatge per als treballadors de l’estació, l’altra es convertí en sala de festes, on arribà a haver-hi una orquestra contractada per la companyia ferroviària.
L’estació de Marratxí (PK 8,4) va quedar allunyada dels nuclis de Sa Cabaneta i Pòrtol, als quals havia de prestar servei, i això que al projecte havia de situar-se encara més enfora, però la petició dels veïns aconseguí que s’apropés una mica. L’edifici trenca amb l’homogeneïtat de les construccions de la línia, perquè inicialment tampoc estava prevista com a estació sinó com a davallador, però se li afegí posteriorment una segona planta. Originàriament cap de les dues estacions comptava amb magatzem per a mercaderies, ja que en ambdues van ser construïts l’any 1930 i tenien una superfície de 84 m².
A la darreria del segle XIX, un vagó es va despenjar del seu tren a l’estació de Marratxí i, a causa del pendent, va davallar a tota velocitat en direcció a Palma. Afortunadament el van poder aturar, però ja havia passat per Es Pont d’Inca com un llamp. Un altre episodi històric amb l’estació de Marratxí com a escenari es va donar durant la Guerra Civil, quan la zona va ser bombardejada. No es produïren víctimes mortals, però l’atac va fer malbé la via i un tren va descarrilar.
Finalment, pel que fa als trens, van ser de vapor fins als anys cinquanta, moment en què foren introduïts els trens dièsel. Cada locomotora rebia el nom d’un personatge destacat o d’un lloc; per exemple, Marratxí, que al 1895 connectava Palma amb l’estació del mateix nom en 24 minuts. Actualment, els trens elèctrics fan el mateix recorregut en 14 minuts, però ja no hi trobem una aturada, sinó vuit.
Martín Rotger. Historiador.
