Temps enrere, a les escoles del municipi existien associacions que tenien com a objectiu fomentar entre els infants l’estalvi i la previsió per a la vida adulta o, fins i tot, la jubilació.
La funció social de l’Estat, reconeguda i desenvolupada a la Constitució, era inexistent a principis del segle passat. Els serveis públics eren precaris, insuficients i, generalment, no superaven l’àmbit de la beneficència. La situació de les escoles descrita a l’anterior número era extensible a la sanitat, la protecció laboral o el treball social. La resposta dels successius governs consistia a promoure l’estalvi de les famílies per fer front a crisis, malalties o la vellesa. Amb tot, sense mecanismes de redistribució de la riquesa, l’estalvi només era un pretext per legitimar un sistema desigual amb rics molt rics, pobres molt pobres i una gran diferència entre ells.
Això obligava els treballadors a tenir assegurances privades de treball i de jubilació. Podien contractar-la a través d’una companyia asseguradora, però també afiliant-se a una mútua obrera. Les segones eren associacions formades per treballadors i que solien tenir, a més, funcions sindicals, formatives, socials o lúdiques. En qualsevol cas, el sistema de contribucions i prestacions, que posteriorment va ser adoptat per la Seguretat Social, tendia a ser deficitari: els treballadors no podien aportar grans quantitats i, a part del cost dels pensionistes, les despeses per malaltia, accident laboral o atur eren freqüents.
Una solució arribaria de la mà de J. C. Cavé, un funcionari francès: avançar la imposició de la primera quota a l’inici de la vida escolar i no de la laboral. Defensava que així es podrien aconseguir prestacions més altes, però, sobre tot, quadrar els comptes de les mútues, ja que els infants no tenien accidents laborals ni podien quedar desocupats. D’aquesta manera, l’any 1881 va fundar a París la primera mutualitat escolar.
Tres decennis després el sistema ja s’havia generalitzat i creuat els Pirineus. L’any 1910 ja funcionaven mutualitats escolars a Madrid i al País Basc i, si bé a Mallorca encara no se n’havia constituït cap, sí que es feien conferències explicatives. El 14 de juliol de 1911 el Govern va promulgar un decret pel qual es regulaven les mutualitats escolars. Aquesta norma va donar el tret de sortida a la creació de mutualitats, que va viure un nou impuls quan el 1919 es va decretar que eren obligatòries a tots els centres públics.
L’interès pel mutualisme escolar no era gaire elevat a Marratxí, ja que no hi ha constància de la seva existència fins a l’aprovació dels decrets d’obligatorietat. El 10 de març de 1920 varen ser registrades les dues primeres, amb seu a les escoles de Sa Cabaneta: «La Cabaneta» i «La Cabaneta Infantil». Un any després, l’estiu de 1921, es constituïen a les escoles d’Es Pla de na Tesa les mutualitats «San Lázaro» i «Virgen de Lourdes». Posteriorment se n’afegirien altres dues: «San Marcial» i «Santa Catalina Thomás».
Totes les mutualitats funcionaven igual. Podien ser socis els alumnes d’entre 3 i 18 anys, que havien de fer un ingrés setmanal d’almenys 10 cèntims. La meitat de la seva aportació anava a un fons comú de la mutualitat i l’altra meitat al compte personal. Paral·lelament, podien rebre una subvenció estatal anual de fins a 3 pessetes. Els socis tenien dret a rebre una petita paga en cas de malaltia i al fet que la família cobràs una assegurança en cas de mort. Entre els 18 i els 25 anys tenia lloc la retirada del depòsit, que el jove podia fer servir per a l’emancipació, per a la matrícula d’estudis superiors, per obrir un negoci o, quan les lleis ho preveien, pagar el rescat per a evitar el servei militar. També tenia l’opció de convertir el dipòsit en un pla de pensions que es podia cobrar entre els 50 i els 65 anys.
Encara que el màxim responsable solia ser el mestre, tenien una junta directiva formada per pares i docents. Els infants no podien ostentar càrrecs, però solien ser ajudants dels adults. A més, els rectors de Marratxí presidien les mutualitats de les respectives localitats, la qual cosa dona a entendre que eren entitats amb certa vinculació amb l’entorn.
Igualment, cal tenir present l’important vessant pedagògic de les mutualitats. Tot i que oficialment consistia a transmetre valors com l’esforç i el civisme, realment era molt més àmplia. En el marc de les mutualitats es duien a terme festivals, excursions, colònies, tallers, vetllades literàries o teatre, entre d’altres activitats. En aquest sentit, a partir de les mutualitats van sorgir els cotos escolares, entitats similars però que s’articulaven entorn en un camp d’aprenentatge, com un hort. Els infants podien adquirir aprenentatges vinculats al conreu de la terra i obtenir ingressos amb la venda del que produïen. Amb la progressiva reducció d’interès institucional i el desenvolupament de la Seguretat Social, les mutualitats escolars es varen anar dissolent, especialment aquelles que, com a Marratxí, existien per complir amb una obligació legal. Encara que les mutualitats van desaparèixer com a tals, ja incorporaven pràctiques pròpies de metodologies educatives que avui es consideren innovadores com l’aprenentatge-servei, els projectes o el treball per competències.
