L’historiador Mateu Morro i Marcé va publicar aquest estudi a les IV Jornades d’Estudis Locals celebrades al 2016. En un article molt interessant, Morro explica les diferents teories al voltant dels origens de Pòrtol i Marratxí, que estan formats per elements preromans, romànics i àrabs.
“És clar que aquest món, tan antic, tan llunyà, del qual sovint sabem ben poques coses, no sempre és fàcil de desxifrar”.Per això l’historiador Mateu Morro expón les diferents tesis, interpretacions i aproximacions als topònims de Marratxí i Pòrtol:
a) La tesi «aràbiga», a partir del gentilici de Marroc i després del gentilici de Marràqueix, que és negada finalment pels arabistes mateixos, tot i esmentar alguns mots àrabs que podrien tenir qualque semblança formal amb Marratxí.
b) La tesi de Galmés de Fuentes, a partir del preromà marra ‘fita, límit’, que no sembla tenir cap relació amb Marratxí, ni fonèticament ni semànticament.
c) La tesi de Joan Coromines, que explica Marratxí a partir de Barratxino, forma documentada el 1248, i que, en la meva opinió, és coherent amb la fonètica històrica i els significats del mot.
La forma BARRA(C)CA va conèixer un derivat BARRAC(C)INA, que més que un diminutiu té l’aspecte de ser un col·lectiu, en el sentit de ‘conjunt de barraques, barracar’. De Barratxina, per apòcope de la vocal final, en va sortír Barratxín i, finalment, per propagació de la nasalitat Marratxin i Marratxí, amb caiguda de la -n fina.
L’àrea geogràfica delimitada pels derivats de BARRAC(C)INA (Marratxí, Barratxí, Barrachi, Barratxina, Barratxines, Borratxina, Barrachina i Barrachinas) és molt concreta: les illes Balears, la part meridional de Catalunya, la part meridional de l’Aragó, tot el País Valencià i Conca, amb zones de més densitat a l’Aragó i el País Valencià.
Per tant, des del punt de vista de la fonètica històrica del romànic precatalà o mossàrab
el pas de BARRAC(C)INA a Barratxina, i a Marratxí, amb pèrdua de la desinència femenina i
nasalització de la consonant inicial és un fet ben explicat. A més, l’explicació fonètica és coherent amb l’esment de la butla pontifícia de 1248 i amb la distribució dels topònims derivats de
BARRAC(C)INA, d’àmbit nítidament mossàrab.
Pòrtol
Morro explica que sobre l’origen del nom del poble de Pòrtol “no s’ha vessat tanta tinta com sobre el de Marratxí, potser perquè el seu origen romànic no és discutible, però malgrat tot, el topònim no està gens mancat d’interès. El Diccionari Català-Valencià-Balear en deia que ve del llatí pŏrtŭlu, ‘portet’, encara que el seu allunyament de la mar i el fet de no estar a cap pas entre muntanyes faci poc comprensible aquest origen”.
“Joan Coromines afegí que suposant un originari Pòrtola, es podria imaginar que en el parlar vulgar del segle XIII, s’hagués eliminat la a final, per la immanent repugnància als esdrúixols, com al Rosselló diuen la frígol, en lloc de la frígola. Però és decantà per creure més probable que la forma originària fos PORTALE i per la regla accentual de l’àrab vulgar es traslladàs l’accent a la síl·laba llarga pretònica, ja que la pronúncia morisca vacil·lava entre la e i la a (d’on la variant Pòrtola) (Coromines, 1989: 236)”.
“En conclusió, mentre el Diccionari Català-Valencià-Balear hi veu un PÔRTÛLU ‘portet’, Coromines més tost creu albirar-hi un PORTALE. En aquest cas, i a diferència de Marratxí, em sembla que el Diccionari d’Alcover i Moll té més raó que Coromines. Ara veurem com no hi ha tanta dificultat per fer comprensible aquella significació de ‘portet’ sense haver de convertir Pòrtol en port de mar ni en un coll d’alta muntanya”.
El sentit de ‘pas entre dues valls’ sembla evident i podríem estar davant un derivat diminutiu de PORTUS. Com ja va indicar el Diccionari Català-Valencià-Balear podria ser un PORTULU > Pòrtol, convertit en Pòrtula per una falsa llatinització dels escrivents catalans, influïts per PORTA i els seus derivats. Però també veig possible l’explicació de Coromines de la possibilitat que sobre un Pòrtola antic, o bé per aversió als esdrúixols o bé per pèrdua de la vocal final, s’acabàs imposant Pòrtol, que probablement ja predominava en el temps de la dominació islàmica. En tot cas, el sentit oronímic em sembla evident, conclou Morro.
