Al bell mig de l’aeròdrom de Son Bonet, unes altres naus, les de fusta, esperen el seu moment per tornar al bressol de la mar. És aquí, entre el brogit de les avionetes enlairant-se, on trobam un refugi de pau i artesania: el taller de mestres d’aixa. En aquest enclavament no se senten les ones, però el cor de l’ofici batega fort i orgullós, i ens recorda, enmig del progrés frenètic, que sempre hi ha lloc per a la tradició i les coses fetes amb amor i destresa. Al contrari que els avions que les envolten, les embarcacions que aquí es restauren no tenen motor, es mouen amb vela llatina o rem.
Bernat Oliver, tècnic de Patrimoni Marítim del Consell, i la historiadora marratxinera Bàrbara Tomàs, varen escriure el llibre Els mestres d’aixa de Mallorca per documentar la història d’aquests professionals
Bernat Oliver, tècnic de Patrimoni Marítim de Consell de Mallorca, ens explica les funcions d’aquest taller, propietat del Consell de Mallorca. «Mostram en què consisteix l’ofici, el donam a conèixer en fires, escoles i col·lectius per conservar-lo». El gruix de feina del taller es dedica a la restauració i la investigació; les tasques del dia a dia es deixa al mestres d’aixa que encara estan en actiu. «Els encàrrecs externs són molt puntuals. Ara mateix recuperen una llanxa de Felanitx de l’Associació de Barques Tradicionals de Portocolom i un llaüt propietat de l’Ajuntament d’Alcúdia», assenyala.
A més, els mestres d’aixa han construït barques de vela i de rem tradicional que el Consell cedeix temporalment als clubs nàutics per practicar l’esport o per fer formacions, sobretot a Cala Gamba i Portocolom. La seva petita flota està formada per un llaüt, dos bots de rems, un gussi i quatre dragoneres, tots fets a Marratxí. «Feim una rèplica de les peces que menys hi ha i les cedim als clubs nàutics perquè aprenguin a navegar. La idea és que les embarcacions siguin un punt de trobada de l’entorn social i que es dinamitzi la peça per navegar o perquè sigui una atracció per a cursos de nusos», comenta Oliver.
El mestre d’aixa que hi ha al capdavant del taller és Pep Florit. «El que veis aquí és la NASA de les barques al Mediterrani. No hi ha cap país que tengui aquesta infraestructura. El Museu Marítim de Barcelona té un mestre d’aixa, a Croàcia i a Grècia en queda qualcun, però trob que tenir això a Marratxí és un motiu d’orgull».
Pep Florit també s’encarrega d’explicar com es fa una barca des de zero a les visites escolars que s’organitzen un pic a la setmana, els divendres. «L’any passat vàrem tenir devers 600 visites. En principi, són sessions d’una hora i mitja, però s’acaben convertint en tres, perquè això no ho han vist mai», diu el mestre. Alguns d’ells fins i tot s’embarquen a La Balear, vaixell que aquest 2024 fa cent anys i que està catalogat com a bé d’interès cultural (BIC). La restauració d’aquesta embarcació va suposar l’inici del taller. Florit va començar a fer feina just en aquell moment, quan el mestre Jaume Cifre, de Portocolom, jubilat fa ara cinc anys, liderava el projecte de restauració de la nau capitana del taller. «Hi havia de fer feina dos mesos i han passat vint-i-quatre anys»
Després d’aquest gran projecte, el taller ha enllaçat formacions i ha seleccionat personal. Ara mateix són cinc operaris que restauren i fan rèpliques: un peó, dos oficials de segona, un primera i un mestre. «Tenim una escala d’intervencions amb sis nivells, depenent de l’estat de la peça i el grau de la restauració, i diferenciam si és una barca o un altre objecte i si és per navegar o per exposar. Si està al nivell més baix, només es tracta de netejar l’embarcació; als nivells mitjans, se’n valora la restauració, i si el nivell d’intervenció és superior al 60 %, se’n treuen els plànols i se’n fa una rèplica».
Dins la investigació, el Consell fa feina de camp:«Anam per fora vila cercant barques que estan tirades en un sementer, devora un garrover o dins un garatge. «Si en tenen el nom i la matrícula o els papers, disposam del valor documental que té i els operaris agafen les formes amb un sistema de làser», explica Oliver. Gràcies a aquesta tecnologia, la forma de les barques, tot i estar enterrades, es tradueix en una imatge digital, de manera que es podrien tornar a construir en un futur. «És una feina necessària per conservar, no només l’ofici, sinó també el fruit, que són les barques», destaca el mestre.
Un secret compartit: projecte Gàlibs o com digitalitzar els somnis d’un mariner
Virot es va fer a partir d’unes plantilles que enguany compleixen 100 anys. «Els mestres d’aixa feien les coses tan ben fetes que després de tant de temps hem estat capaços de reproduir les seves idees. Això és l’excel·lència, que les idees siguin aprofitables centenars d’anys després», diu Florit.
La reconstrucció ha estat possible perquè al taller hi ha el secret millor guardat dels mestres: unes taules de fusta numerades que, disposades de la manera correcta, formen patrons de les costelles dels vaixells, que es poden reproduir amb les mides exactes amb les quals foren creats. D’aquesta manera, es poden tornar a construir llaüts, gussis, barques de bou i llanxetes felanitxeres, entre d’altres.
Les taules es dibuixen a mà sobre un paper, es mesuren i es digitalitzen, així es crea una base de dades de dissenys que es podrà descarregar. Florit afegeix que «es treu un plànol de l’embarcació i mostres de pintura i fusta, que resten en el dossier de l’embarcació. En tenim una cinquantena».
Recopilar la informació no ha estat una tasca fàcil, però alguns mestres, en trobar-se sense relleu generacional, han cedit les peces o han donat permís per copiar-les, ja siguin seves o dels seus mestres. Tot un acte de generositat per part d’uns artesans de la fusta que no volen que la seva feina, feta a cop de destral i amb molta de cura, quedi enfonsada en el record.
«És una llàstima que tot aquest coneixement que han anat adquirint es perdi. La construcció i els articles que feim és una manera d’honorar-los». Per a Florit, la feina de documentació és molt estimulant. «És molt engrescador, si parles amb qualsevol mestre, quedaràs embadalit. I aprens molt just de les experiències vitals. Nosaltres vivim de la feina, però ells sobrevivien. Estaven fets d’una altra pasta, són molt especials».
El procés de construcció comença al bosc
Els mestres que fan feina a Marratxí es desplacen a la finca pública de Son Amer, a Sa Pobla, entre altres finques públiques. Tallen els arbres el mes de gener, depenent de les pluges i segons el calendari lunar. La posició d’aquest astre influeix en la qualitat de la fusta. «Com menys saba té, manco propens és als fongs o al corc. Feim un procés d’immersió en el safareig durant tres anys, la deixam eixugar de manera natural, un centímetre per any, i després es processa, s’encalenteix i s’hi dona forma».
La construcció és de kilòmetre zero i d’economia circular. «Si no tenim alzina, empram roure, o, si no, cercam una fusta de característiques mecàniques similars, però prioritzam les d’aquí».
Un futur esperançador
La indústria nàutica és molt potent, però la diversificació és difícil, segons Florit: «Es fan graus d’FP i certificats professionals, però la clau és tenir mestres que ensenyin l’ofici i el patrimoni marítim».
Quan venen a fer visites, «pareix que tothom vol ser mestre d’aixa. El que contes pot semblar molt guapo, però no saben què és fer feina aquí el mes de febrer, amb fred. Ens pegam martellades, ens engrunam… La capacitat d’improvisació és imprescindible, també l’assaig-error i la creativitat. No hi ha res recte, i acurçam la capacitat de connexió cervell-mà.
El mestre es mostra tranquil parlant de futur. «De barques noves, no sé si se’n faran gaires. De restauracions, n’hi ha, però just amb el manteniment de la flota ja tenim feina a bastament. Sempre hi haurà qualque element de fusta que requereixi reparació».
En un món cada cop més dominat per la producció en massa i la tecnologia, els mestres d’aixa de Marratxí representen un testimoni de la importància de preservar les tradicions locals i l’art manual. La seva feina incansable ens recorda la necessitat de valorar i protegir el nostre patrimoni cultural nàutic. Tot i que el destí de moltes de les embarcacions que surten del taller és l’exposició, «els vaixells estan fets per navegar», ens diuen els mestres.
