Una de les preocupacions més antigues de la humanitat ha estat la de mesurar el temps. Observar els cicles en el moviment de la Lluna, les estrelles i el Sol ens va permetre ordenar i dividir aquest element que, paradoxalment, sembla indefinible. El primer instrument mesurador fou el rellotge de sol, també anomenat quadrant. La idea primitiva fou senzilla: utilitzar l’ombra projectada per un pal –ombra que es mou en sentit oposat al curs aparent del sol– durant tot el transcurs des de la sortida i fins a la posta del Sol. Es creu que aquestes descobertes tingueren lloc a diferents parts del món de forma simultània. No existeix consens històric sobre l’origen dels rellotges solars, tot i que sembla que les primitives civilitzacions, aquelles tribus establertes a les proximitats dels rius –els egipcis al riu Nil i els mesopotàmics als rius Tigris i Eufrates– avançats en astronomia científica i matemàtiques, començaren a perfeccionar els mètodes de mesura del temps. Alguns autors atribueixen l’invent al poble de Caldea l’any 3500 aC.; d’altres l’associen als egipcis. D’aquests, passaria a Grècia, després a Sicília, i finalment a Roma, on es va perfeccionar i s’estengué per tots els pobles de la cultura moderna.
Tipus d’hores i tipus de temps
En segons quins pobles i segons quines èpoques, la divisió del temps es repartia de diferent manera. En un primer moment, existiren les hores irregulars, que dividien el dia en parts iguals i sabut és que cap dia és igual, ja que les hores de llum s’escurcen o allarguen depenent de l’estació. De divisions n’hi va haver moltes; 12, com les hores romanes o 24, com les hores històriques. També existiren les hores mallorquines. Així va funcionar tot fins al Renaixement. No serà fins a finals del segle XV i XVI, però, que els rellotges de sol tal com els coneixem ara s’escampen per Europa. A partir del segle XVI es creen les hores iguals de temps vertader o civils, que són les que tenim ara i que marquen els rellotges de sol. El temps vertader es deriva del fet de col·locar la busca del rellotge de sol paral·lel a l’eix de la terra. Cada dia l’hora de sol és diferent segons l’època de l’any, perquè aquesta ve marcada per cada vegada que el sol està damunt el meridià. L’endemà torna a estar en el meridià, dividim aquest temps entre 24 i tenim una hora solar. Com cada hora és diferent, es va haver d’inventar el temps mitjà, creant el sistema d’hores internacional, que és el que empram.
Tipus de rellotges: el cas de Mallorca
Els quadrants solars estan constituïts bàsicament per una busca que és l’element que produeix l’ombra, i pel quadrant on aquesta ombra es projecta. La busca sempre s’ha de col·locar en paral·lel a l’eix del món, Sud-Nord. Per tal que el rellotge de sol sigui matemàtic cal l’observació d’un seguit de regles i la solució d’un nombre de càlculs que no estan a l’abast de tothom. Cada rellotge varia, segons el punt just on està situat. Segons l’orientació que tenguin, els rellotges corresponen a quatre tipus principals: equatorial, paral·lel a l’Equador; l’horitzontal, paral·lel a l’horitzó; vertical orientat, on el pla és perpendicular a l’horitzó i està situat en direcció Est-Oest i finalment el vertical declinant, on el pla és vertical però orientat obliquament en direcció Est-Oest.
A Mallorca se sospita que existeixen més de mil rellotges de sol, entre antics i moderns. Els segles XVIII i principis del XIX es consideren els de màxima esplendor. Es creu que és un dels llocs d’Europa amb més concentració. La majoria dels rellotges de sol trobats a l’illa són de tipus vertical. Aquests estan instal·lats perpendicularment a la paret i no poden registrar cada hora de sol, ja que la seva orientació els limita. El màxim temps que poden veure el sol –i només durant l’estiu– és de dotze hores. Per tant, l’horari marcat sempre és de dotze hores. En canvi, els rellotges plans o horitzontals poden marcar totes les hores solars, perquè en poder orientar-se com vulguin, la busca pot trobar el sol tot el temps. Quant als verticals orientats, els podem distingir per trobar-se als xamfrans de les finques, o a les teulades, perquè són orientats cap a migjorn. Els verticals declinants, en canvi, els trobem inserits a les façanes de les cases i estan fets d’estucat de morter de calç, esgrafiat o pintats, i solen ser de majors dimensions que els orientats. Aquest rellotge que observam al davant, pintat al frontis de la façana de l’antiga rectoria i datat el 1886, n’és un exemple de vertical declinant.
