Els orígens de la tradició alfarera de Marratxí
A finals del segle XVII, un matrimoni d’alfarers de ses Olleries, un petit llogaret del municipi veí de Santa Eugènia, va prendre una decisió que canviaria el rumb de la ceràmica mallorquina: va carregar les seves eines, pertinences i esperances en un humil carro per dirigir-se cap a les prometedores terres de Pòrtula, la possessió que va donar origen al nucli incipient de Pòrtol. Allà, l’assentament humà i l’inici de la tradició ollera varen florir gairebé simultàniament al voltant de l’any 1675.
Els protagonistes d’aquesta història són Bartomeu Amengual Martorell i Caterina Oliver Busquets, procedents de Santa Maria del Camí i Santa Eugènia respectivament, dues localitats que aleshores formaven part del mateix municipi. Després de casar-se, varen establir la seva nova residència a Pòrtula. Com afirma l’investigador marratxiner Biel Massot i Muntaner, «varen forjar un llinatge que omplí de descendents el territori que més tard seria conegut com Pòrtol», fins al punt que podem considerar-los «els primers pares de la ceràmica de Marratxí. Foren l’Adam i l’Eva de la ceràmica marratxinera».
Ses Olleries de Santa Eugènia havia estat un destacat centre ceràmic, però la qualitat de les seves argiles començava a minvar. Els Amengual, experts a llegir les senyes de la terra, varen comprendre que era el moment d’explorar nous horitzons. Els arribaren notícies sobre l’existència de dipòsits d’argila roja i blanca d’una qualitat excepcional a les proximitats de Pòrtula. Les terres de les coves de Can Guidet i el pou del Coll, a Marratxí, albergaven un fang d’extraordinàries qualitats: altament plàstic, resistent i capaç de suportar amb èxit el rigor del foc, ideal per elaborar ceràmica d’alta qualitat.
Com destaca l’historiador Gaspar Valero i Martí: «Hi havia un flux constant entre Santa Eugènia, Pòrtol i Santa Maria, essencial per al transport d’argila i la distribució de les peces acabades. La geografia i la disponibilitat dels recursos naturals han modelat la història d’aquests nuclis veïns. La qualitat de l’argila a Pòrtol va impulsar-ne el creixement com a centre alfarer, mentre que les olleries de Santa Eugènia perdien rellevància amb el temps».
L’inici d’una nissaga alfarera
En Tomeu i na Caterina arribaren a Pòrtol carregats amb l’herència de generacions d’artesans i un profund domini de l’ofici. Amb paciència i esforç, varen aixecar el seu primer taller —modest, però suficient per iniciar una nova etapa— al lloc on avui hi ha l’olleria de Can Vent. Segons Biel Massot: «Probablement tenia un altre nom als seus orígens, però és la branca que s’ha mantingut més propera a l’arrel fundadora del matrimoni Amengual-Oliver».
El forn àrab que dissenyaren començà a cremar, i de les seves flames sorgiren les primeres greixoneres, ribells, alfàbies i olles de tot tipus. No només proveïren els habitatges locals d’aquestes peces, sinó que també portaren el prestigi del seu art més enllà de les fronteres de Marratxí amb la seva presència a fires i mercats.
Amb el temps, la nissaga cresqué i es multiplicà. Com explica Massot: «Totes les famílies d’ollers de Pòrtol provenen d’aquella parella inicial, Bartomeu Amengual i Caterina Oliver. Per tant, estan tots emparentats. Amb els anys, els llinatges es barrejaren i donaren lloc a una intricada xarxa familiar que constitueix el cor de la història alfarera de Marratxí».
D’aquella primera olleria situada a Can Vent sorgí Can Bernadí, que després es dividí en Can Isidre. Amb el temps, aquesta derivà en Es Porxet —l’únic taller regentat per dones—, Can Bernadí de Pòrtol i Can Bernadí de sa Cabaneta, d’on provenen Madò Bet des Siurells, Can Joan Bernadí i, més recentment, el taller de n’Andreu i n’Antònia. De Can Bernadí de Pòrtol, encara actiu, sorgiren Sa Penya i, posteriorment, Cas Canonge.
La petjada de la saga Amengual no es limità només al seu llinatge, sinó que donà origen a tres notables branques alfareres: la dels Amengual, que es manté viva a Can Vent; la dels Serra, que sorgí amb el matrimoni d’una filla dels Amengual, i la dels Palou, que va néixer a finals del segle XVIII quan una descendent es casà amb un Palou de Bunyola.
Així, Pòrtol i sa Cabaneta es consolidaren com dos dels principals nuclis alfarers de Mallorca, i també com un símbol de la unió de sabers artesanals, recursos naturals i tradició familiar. Aquest llegat, forjat amb dedicació i mestria, ha perdurat al llarg dels segles i ha deixat una empremta inesborrable en la identitat cultural del municipi i de l’illa.
La rellevància de Santa Eugènia com a centre alfarer va assolir el seu apogeu al segle XVIII. No obstant això, aquesta prosperitat començà a declinar a mesura que la disponibilitat d’argila local minvava i les dinàmiques del mercat canviaven. L’historiador Gaspar Valero i Martí descriu aquest procés: «Sabem que cap a l’any 1730 hi havia fins a deu tallers de ceràmica a ses Olleries de Santa Eugènia, una xifra notable per a un llogaret tan petit, però al segle XIX ja estava en decadència».
Mentre Santa Eugènia perdia el seu protagonisme, Pòrtol emergia com a centre alfarer gràcies a la qualitat i l’abundància de la seva argila local. Ja al segle XVIII començava a destacar. Cap al 1789, es va consolidar amb nou olleries, tal com ens indica el viatger Jeroni de Berard a Viaje a las villas de Mallorca, en què recull la història, la geografia i les manifestacions artístiques dels pobles de l’illa. Al segle XIX, Pòrtol havia superat Santa Eugènia com a nucli de producció ceràmica a la zona.
Un ofici que resisteix en temps difícils
Quan es va encendre el primer forn d’olleria a Pòrtol, cap a finals del segle XVII, Mallorca era en si mateixa una olla de tensions socials, polítiques i econòmiques. El lent declivi del feudalisme coexistia amb els inicis d’una societat més dinàmica i moderna.
L’illa estava regida per una estructura social rígida i desigual. Al capdamunt, un grapat de famílies de la noblesa terratinent —hereves directes dels conqueridors catalans— exercia un control ferri de l’economia a través del domini de les terres, mentre una burgesia incipient, formada per comerciants i menestrals, lluitava per obtenir més influència. Paral·lelament, la majoria de la població seguia sotmesa a un sistema feudal que imposava condicions de vida extremadament dures als pagesos i petits artesans.
Com assenyala Gaspar Valero i Martí: «Des de la Germania del segle XVI fins als enfrontaments entre Canamunt i Canavall, passant per l’amenaça constant del corsarisme, Mallorca vivia una època convulsa en què encara persistia l’esclavitud i la inquisició. El context estava marcat pel bandolerisme i les lluites entre faccions de la noblesa terratinent, una situació que afectava especialment zones com Marratxí i els seus voltants. Els alfarers de Pòrtol no foren aliens a aquesta realitat».
En aquest context convuls, els ollers es convertiren en un esglaó fonamental de l’economia mallorquina. L’alfareria, una activitat modesta però imprescindible, proveïa tant els habitatges com altres gremis d’objectes quotidians: càntirs per transportar aigua, olles per cuinar i recipients d’emmagatzematge, com les alfàbies.
El treball dels alfarers de Pòrtol sorgí com una resposta a les necessitats pràctiques de la societat mallorquina de l’època. Lluny de sucumbir a les adversitats, convertiren el seu ofici en un veritable símbol d’identitat i d’orgull per a l’illa. Com conclou l’historiador Gaspar Valero: «La història de Mallorca està plena de conflictes i tensions, però el treball dels alfarers de Pòrtol i altres llocs va saber resistir. En aquells temps difícils, la qualitat de l’argila i la dedicació de les famílies artesanes contribuïren a consolidar una tradició que, segles després, encara perdura».
L’ofici del fang i el sentit espiritual
Durant aquest període, la teocràcia dominava la vida quotidiana: dictava festivitats, normes i costums sota el dogma de l’Església catòlica, l’autoritat de la qual era inqüestionable. Aquest teocentrisme no només configurava l’estructura social, sinó que també impregnava profundament les activitats artesanals.
En el cas dels ollers, el seu ofici adquirí una dimensió espiritual que reforçava la seva identitat col·lectiva i el seu sentit de comunitat. Des del segle XIV, el gremi de gerrers, ollers i teulers quedà sota la protecció de la Santíssima Trinitat, un patronatge vinculat al relat bíblic de la creació. Segons el Gènesi bíblic, Déu, com un alfarer diví, modelà l’home i la dona a partir del fang, de manera que s’atorgava a l’ofici una connexió simbòlica i gairebé sagrada.
L’investigador marratxiner Biel Massot i Muntaner destaca aquesta relació: «A partir d’aquesta concepció, els alfarers adoptaren la Santíssima Trinitat com a patrona del seu ofici. En aquest sentit, Déu fou considerat el primer alfarer».
El juny de 1916, Miguel de Unamuno va desembarcar a Mallorca cercant escapar de les tensions de la guerra i de la seva pròpia tempesta interior. Durant la seva estada a l’illa, va passar uns dies a Santa Maria i, juntament amb el vicari de Pòrtol, Mn. Guillem Parets i Santandreu, va visitar les olleries de Marratxí. En arribar a Can Vent —la darrera olleria visitada—, després d’acabar les tasques, els artesans es varen aturar per resar davant una figura de la Santíssima Trinitat. Unamuno va afirmar que la devoció d’aquells artesans l’havia commogut més que molts sermons.
El llegat àrab de Benibazari
Des de l’època talaiòtica fins a l’ocupació musulmana, i sota la influència de cultures com la fenícia i la romana, l’illa de Mallorca s’ha configurat com un gresol de cultures la riquesa de les quals es reflecteix en la seva tradició terrissera. Aquesta evolució històrica i artesanal va assolir la seva màxima expressió a la ceràmica de Marratxí, la llavor de la qual —com hem vist— va ser traslladada des de ses Olleries de Santa Eugènia fins a Pòrtol per Bartomeu Amengual i Caterina Oliver.
Si volem descobrir l’origen d’aquesta llavor, hem de retrocedir encara més en el temps. Les seves arrels es perden en la boira de la història, durant l’ocupació musulmana (segles X-XIII) de Mallorca, quan Santa Eugènia era una petita alqueria àrab coneguda com a Benibazari, envoltada de petits rafals. Aquest assentament, part del districte (iuz’) de Qanarusa, estava habitat per la tribu berber dels Zanata, reconeguda per la seva experiència en agricultura i la seva habilitat en el maneig del fang i l’aigua.
Després de la conquesta cristiana liderada per Jaume I, encara que bona part de la població musulmana fou desplaçada, alguns membres de la tribu de Zanata varen romandre a la regió. El seu llegat, especialment en tècniques agrícoles i terrisseres, va ser assimilat pels cristians i va contribuir a assentar les bases de la tradició artesanal de la zona, l’impacte de la qual va perdurar fins a les primeres olleries de Pòrtol.
Els zenets, experts terrissers, varen introduir innovacions que varen transformar la ceràmica a Mallorca. Entre aquestes destaca l’ús de forns àrabs de doble cambra, capaços d’aconseguir una cocció uniforme i de gran qualitat. Coneguts com a forns de moro, es varen convertir en la base del desenvolupament de la tradició terrissera marratxinera.
Com assenyala l’historiador Gaspar Valero i Martí: «Hi ha molts indicis que suggereixen una connexió amb la tradició àrab, especialment a través de noms com forn de moro. A Palma, per exemple, hi ha zones com el barri del Socors que conserven una clara herència musulmana. El mateix pot passar a Santa Eugènia».
La importància de les fires i dels mercats
Les peces acabades eren carregades acuradament en carros i transportades a fires i mercats arreu de l’illa. La reputació de la ceràmica de Pòrtol, construïda pacientment al llarg de generacions, els assegurava un lloc destacat en els esdeveniments comercials més importants de Mallorca.
L’investigador Biel Massot i Muntaner destaca aquest fenomen: «Cada olleria tenia assignats els seus propis mercats. Per norma general, no competien entre elles; eren territorials i respectaven les zones d’influència de cada taller».
Per la seva banda, l’historiador Gaspar Valero i Martí complementa aquesta visió destacant el context econòmic de l’època: «Parlam d’una economia preindustrial, on les fires tenien un paper crucial. Aquests esdeveniments no eren simples espais d’intercanvi, sinó veritables centres de trobada per als artesans. Era comú que els terrissers dedicassin diversos dies a desplaçar-se amb els seus productes, establint xarxes sòlides amb altres territoris».
Aquest model de comercialització i distribució, profundament arrelat en el teixit social i econòmic de Mallorca, no només garantia el sosteniment de les famílies terrisseres, sinó que també contribuïa a l’intercanvi cultural i comercial entre els diferents municipis. En aquests desplaçaments, la ceràmica de Pòrtol no només satisfaria les necessitats pràctiques de les llars, sinó que, a poc a poc, es convertiria en un símbol d’identitat mallorquina.
Fascinat per la dedicació dels ollers de Pòrtol al seu ofici, Miguel de Unamuno va escriure: «Aquells homes, lents i tranquils, treballen i treballen bé. Treballen lentament i amb calma, però amb tota la perfecció possible, recreant-se en la seva feina, en la seva obra. Els artífexs o artesans són excel·lents. I és que potser tota obra és per a ells una obra d’art. No és un fer que es fa com per sortir del pas».
