Xisk és més que un projecte musical: és un alter ego, una extensió creativa de Xisca Garau, una artista de Pòrtol que ha convertit la seva passió per la música electrònica en una manera d’expressió sobre el món. De mica en mica, s’està fent un lloc als escenaris dels grans festivals de l’illa, com la Mobofest o Satèl·lit.
Amb una mirada crítica sobre la indústria i les seves pròpies inseguretats, continua produint i explorant sons nous al seu estudi de Marratxí, situat en un colomer amb una acústica impecable i una finestra que li recorda quan és hora de d’aturar.
Quina relació tenen Xisk i Xisca Garau?
Jo diria que no són companyes. A vegades hi ha discussions entre la meva persona i el meu projecte. Ho veig molt com un matrimoni de cinquanta anys cap a dalt. És difícil de gestionar, però al final hi ha una estima de voler continuar. Hi ha moltes coses bones, sobretot fer música i concerts, i produir a l’estudi. Però també hi ha una part de frustració que es romantitza, i s’ha de tenir en compte que també existeix aquesta part més complicada.
Viu en pau és el teu nou projecte…
És una mica el mateix concepte del treball anterior, Nòmada de tot. Reflectir el dia a dia d’una persona, en què hi ha moments de frustració, però el que és important és estar tranquil·la i viure la vida, afrontant allò que se’t va posant per davant.
Poses etiquetes a la teva música?
És necessari, perquè al final has de saber com guiar la gent perquè t’entenguin, però no m’agrada fer-ho. Tot i així, la ubic molt a la música electrònica. M’agrada tocar la guitarra i el teclat, però tenc una cosa molt clara, jo no som músic, tenc instruments acústics, i investic sobre els sons digitals i electrònics.
L’autotune és un instrument?
Jo consider que sí. Valor molt la gent que sap com utilitzar el seu instrument vocal, però també m’agrada molt experimentar amb l’autotune perquè no només afina. La gent diu que qui li utilitza és perquè no sap cantar, però no és així, va més molt enllà. Et permet investigar, fer melodies i pensar de maneres diferents. També té una bona part social; ajuntar-se per anar trastejant et fa connectar amb molta gent.
Com és el teu procés creatiu?
Ha evolucionat molt amb el temps. Al principi sentia que la producció tenia moltes mancances i em costava trobar la inspiració partint pràcticament de zero. Ara, però, trob que tenir referències m’ajuda molt.
I quins són els teus referents musicals?
Estic immersa en una escena pop urbana que m’apassiona, amb referents com Nathy Peluso i Odd Liquor. Alhora, també em fascina la música electrònica d’artistes com Hamdi i Fred Again. Són una gran font de motivació, m’encantaria tenir la seva facilitat per gravar-me mentre improvís i produesc música, com ells.
És difícil innovar a la música?
El que pensam que són idees noves ja ho ha pensat algú a l’altra punta del món, però sí que veig que aportar alguna cosa a la cultura i a la música és una cosa molt fàcil de fer. En el meu cas, conec poques al·lotes que fan música electrònica a Mallorca, però a Catalunya n’hi ha moltes i són increïbles.
Per fer música es necessiten doblers...
Depèn de la música que vulguis fer. Per tenir un projecte de música, sí que necessites fer inversions o confiar en gent que creu en tu. Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’enviar quatre demos a una discogràfica de Catalunya i, en pocs dies, varen decidir apostar per mi. Va ser una experiència molt satisfactòria, sobretot perquè, econòmicament, tampoc puc continuar invertint sense veure resultats.
Hi ha espai per a les dones en la música en català electrònica?
N’hi ha, però crec que no existeix. És una frustració. Jo no em consider cantant, tenc un projecte de música, també produesc, no només faig la part vocal. La dona no només ha de ser la part visible. Aquí, a Mallorca, crec que és necessari generar més propostes femenines. Per exemple, estic participant en un festival de música feminista i transfeminista que es diu Sororitat. Intentam que tots els projectes que hi participen siguin no mixtes, aquesta és la intenció. Si ens obligam a cercar projectes, estam intentant que hi hagi més dones fent música.
Ser dona implica barreres en el món de la música?
N’he trobades moltes. Crec que és una cosa que m’he de treballar perquè al final tothom té integrat dins el cap una manera de funcionar i, per més que vulguem, no ho canviarem d’un dia per l’altre. Per exemple, en els meus concerts, tot l’equip electrònic és meu i som l’única persona que el controla, i n’hi ha que m’ho han qüestionat. Sentir que donen per suposat que, com que ets una tia, endollar un cable et costarà o que et farà por perquè t’enramparàs, passa molt sovint. Al final, es té integrat, i he de fer l’exercici de no endur-me-n’ho a casa. Ara bé, quan passa ho dic.
I què em dius de la síndrome de l’impostor?
M’ha fet males jugades. Hi havia un moment en què ensenyava una demo a les col·legues i els deia «escoltau això, però no n’estic gaire convençuda». Ara he canviat completament i crec que també sentir-se orgullosa allibera molt aquest sentiment, ja no depens tant de l’opinió de l’altra gent.
A.G.A.B és una crítica a la massificació turística… La música és una arma eficaç contra certs temes?
És molt poderosa per poder-te queixar i reivindicar. En teoria tu pots fer música i pots xerrar del que vulguis i ningú et pot jutjar, ni enviar a presó. Però hi ha una mica de contradicció.
Per què en català?
Sempre és una reivindicació cantar en la llengua en què xerres, i també fer-ho des de l’actitud de no voler-ho canviar, sense importar-te la gent que t’escolta. Per mi és molt més senzill poder-me explicar utilitzant frases que tenc en el meu dia a dia. Jo crec que és una reivindicació, una manera de viure i també de promoure la cultura que som.
Tens un estudi a ca teva, a Pòrtol…
Estudiant el grau superior de so vaig invertir en un equip de so. El tenia al garatge de ca meva, que no tenia finestres. Hi entrava a les cinc de l’horabaixa i eren les dues del matí i encara hi era. Ara estic en un colomer, que té una acústica increïble. Hi estic molt a gust perquè almenys té finestra i m’adon de quan és el moment de marxar.
CARA A CARA
I com és el teu dia a dia?
Treball en una cooperativa de cultura. Pas molt de temps gestionant projectes, concerts, festivals. Estic tot el dia molt ficada dins el que és la indústria, la cultura i la música. N’estic molt contenta, però vaig de bòlit.
Quin seria per a tu el millor moment del dia? Crec que aquest moment d’estar a punt d’anar-te’n a dormir, sabent que allò que has produït t’encanta.
Algun personatge que admiris?
Na Britney, la seva història és forta i a mi m’ha impressionat molt, però també musicalment m’ha ensenyat moltes coses.
I una cançó? Dark Red, de Steve Lacy. Em va parèixer supercuriós que fes tot el tema amb la gravadora del mòbil.
